Els secrets d’una vida

 

Arribo a la plaça Margarida Xirgu i entro a la carpa del Cirque Ici. Johann Le Guillerm renilla com un cavall. Els colors marrons abunden en l’escenografia i el seu vestuari. Tot és de fusta. Tot és natural. Bocabadats amb la posada en escena fins a l’últim detall, entrem en una jungla plena de secrets. Els secrets que ens vol contar Le Guillerm.

És una jungla amb fanalets que envolten la pista del circ. Són uns fanalets que van i venen, de manera automàtica per un rail. Apareixen llistons i caragols de fusta. Mai hauria pensat que amb aquests materials es poguessin arribar a fer les meravelles tan espectaculars que Le Guillerm va fer.

És una metàfora de la vida. De tots els equilibris que arriba a fer l’ésser humà des que és petit, fins a morir. L’ingeni demencial de Le Guillerm és lloable fins a l’últim moment del seu espectacle. Té el do de convertir objectes aparentment fútils en figures realment grandioses. Són petits detalls que fan que això sigui més que una funció de circ.

És molt més que això. Els nens podran gaudir veient com se les ingenia per convertir infinits llistons de fusta en una figura de 3 dimensions, on fins i tot s’hi pot pujar a sobre. Le Guillerm aconsegueix fer accions quasi bé impossibles i utòpiques en una realitat que costa de creure. Posar a provar el circ experimental. Jo mateixa no vaig poder evitar de rascar-me els ulls, incrèdula, perquè no em creia el que estava veient. Superb.

Els més petits tindran l’oportunitat de veure un circ nou, diferent i fresc. Un circ gens convencional. I els més grans gaudiran com si fossin nens petits.

 

 

Secret, del Cirque Ici amb Johann Le Guilerm es podrà veure al Mercat de les Flors fins el proper dia 21 d’abril. Aquest espectacle s’emmarca en el cicle de circ #circdaramateix.

 

Maria Gracia Larrégola

(Re)visió i (re)flexió de l’autoritat

“L’art pertany a un sistema que sempre resulta innocent mentre que l’acció política té com a principi fonamental la responsabilitat”.

Yukio Mishima

1926776_711414395546232_1805964646_n

© CND

I, de sobte, una veu en off que ens desitja bon viatge. Però, un viatge a on? És un viatge a un lloc estrany. Un no-lloc, podríem dir. Al mig de l’escena, hi ha una soga que es recargola cap a dalt lentament, per deixar-nos veure que la punta és la soga d’un penjat. Aquesta peça està farcida de metàfores, plenes de significació actual.

La revisió de com el poder juga amb nosaltres, segurament, seria un bon resum de tot plegat. Una reflexió sobre l’autoritarisme i el nostre rol social en aquest engranatge de poder. Les posicions hieràtiques dels ballarins, que se suïciden una i una altra vegada, posen en dubte allò que som, on som, el paper que cadascú interpreta en la societat. Som còmplices de tot allò que està passant.

Ens trobem davant d’un grup d’alts càrrecs d’algun exèrcit, no sabem quin. Però parlen en japonès. La música evolvent de la peça ens situa en un univers asiàtic. Les imatges inquietants de la peça ens transporten a un viatge al Japó de la II Guerra Mundial. Però aquests dirigents no tenen ningú a qui manar. Estan sols.

1959418_712964035391268_894899650_n

© CND

El vestuari ens assegura també que són dirigents diferents. Tots duen diferents uniformes. Cuidadíssima elecció de la mà del dissenyador David Delfín, en aquesta ocasió. Nippon-Koku utilitza un altaveu des d’on apareix la veu d’un dirigent que no es veu a escena. Un dirigent que dóna ordres en japonès. Una reminiscència potser de la novel·la de George Orwell, 1984.

La filosofia de l’escriptor japonès Yukio Mishima evoca una coreografia més violenta que mai. Bellesa i violència, a la vegada. Coreografies en parelles i parts grupals amb força i pes angoixen l’espectador fins a un punt colpidor i estremidor.

Aquest espectacle de la Compañía Nacional de Danza duu el llenguatge coreogràfic singular del director de la companyia La Veronal, Marcos Morau, recentment guardonat amb el Premio Nacional de Danza 2013. Un repte molt gran per a tots els ballarins de la CND, que s’han hagut d’identificar més que mai amb els moviments abstractes dels universos particulars, país a país, que explora La Veronal. Un repte que també afegeix la narració de la història no només partint de la dansa, sinó que també hi són molt presents el cinema, la literatura i la fotografia. Híbrid i trans- en moviment.

Talleres y Fraguas

 

talleres y fraguas

Elena Montes

Les onades d’escuma que llepen les costes son com la bata de cola d’una flamenca. Jo navego la meva pròpia barca. A l’escenari set dones vestides de negre xiuxiuegen reflexions entorn al mar. El mar es immens, obscur i salat. Parlen en veu baixa perquè el públic s’hi a propi. Aquesta nit, les dones tenen un secret. I el públic ha d’entrar a l’escena de puntetes. A un costat de l’escenari, assegut a les fosques el cantaor Salao les bressola suaument amb la veu i les set figures ballen com les crestes d’una onada. Són joves però vesteixen el dol d’una edat llunyana. Jo navego la meva pròpia barca, canta Salao. La música i la dansa es pessiguen, s’amalgamen, i els espectadors entren de sobte a la mar. Deixant en darrera el port d’on venen; el pati de butaques.

L’espectacle de “Talleres y fraguas” gira entorn l’univers de Carmen Amaya. Es centra en el període en el que la bailaora va marxar a Nova York a fer carrera, al voltant dels anys cinquanta. Música americana de l’època evoca i enfila les escenes. Sonoritat de gramòfon i llauna. Smoke a l’aire. I el mar com a canal poètic, com a connector constant de la transgressió i la universalitat de l’artista catalana Carmen Amaya.

Aquesta presentació es el resultat d’un taller a càrrec del bailaor Marco Flores i el dramaturg i teòric de la dansa Roberto Fratini que es dugué a terme del 20 al 23 de maig a l’espai de creació del Graner, dins del marc del festival “Ciutat Flamenco” de Barcelona. La intenció del taller, batejat com a flamenc empíric, responia a la necessitat de recerca de noves metodologies per apropar-se a la composició i la interpretació del flamenc. El resultat dels treballs realitzats a l’aula ha donat nom i forma a l’espectacle de “Talleres y Fraguas”.

Una finestra a la creació jove de la ciutat.

Siena o la revisió del Renaixement

“I’ve just had the feeling that you and I have done this before”.

Renaixement-Lespectador-Juntament-XXI-Monteverdi_ARAIMA20130322_0061_3

L’obra transcorre en un museu. Hi ha un gran llenç de Tiziano. És la Venus d’Urbino. Pura carnalitat. És una dona despullada en primer pla, darrere seu hi ha un gos i dues dones que busquen quelcom en un bagul. El cos s’exposa. És el cos representat. Durant els primers segons, una noia vestida de verd la mira. El cos la contempla. És el cos viu. Onirisme i inquietud arreu. Pertorbació màxima, amb ecos cinematogràfics provinents del cinema de Pasolini.

Però no només és un museu. La sala també es converteix en un pavelló esportiu, on els ballarins són mestres d’esgrima. També és un supermercat, icona per excel·lència de l’(hiper)consumisme actual. Però també és un tanatori. La mort és molt present al llarg de la peça. Les narracions amb la veu en off en parlen, els ballarins en parlen.

I Siena, per què? Perquè l’obra gira entorn del renaixement, del cos humà i l’home com a centre de l’univers. Per a Marcos Morau, director de la companyia, el llindar de l’humanisme és el punt de partida de la societat actual. La Veronal vol veure com s’ha desvirtuat l’home durant els segles fins els nostres dies. I ara on es troba l’individu? En una massa totalment homogènia. Anònima.

Siena no és només dansa. És molt més que això. És un cúmul de magnífiques transversalitats: cinema, pensament, art i teatre agafats de la mà per originar aquesta gran reflexió col·lectiva. I és que els membres de la companyia provenen d’àmbits tan diferents com la fotografia, la dansa, la literatura i el cinema. Aquesta aposta jove i plena de disseccions artístiques fa que les referències culturals siguin màximes i l’espectacle no es limiti únicament a la dansa contemporània. És més que això.

Maria Gracia Larrégola

Press

Les convencions,  la banalitat, els automatismes  i el rigor aixafen mica en mica i amb una gran pressió la humitat de cada individu. Ni tan sols aquell individu rigorós i afí a aquestes convencions, vestit amb americana negra i sempre ben col·locat, en pot fugir.  En aquest cas però, és Pierre Rigal qui es posa l’americana per escenificar  i intentar fugir inútilment d’aquestes pressions.

Press, en anglès l’aparell que exerceix una pressió però també el verb o l’acció de pressionar, és una coreografia inquietant en què Pierre Rigal, coreògraf i intèrpret, intenta fugir d’una habitació sense obertures que cada vegada es fa més petita. Només l’acompanya una càmera de vigilància que el segueix i l’il·lumina constantment. Un altre punt de pressió, psicològica aquest cop.

Precisió i exactitud matemàtiques. D’aquesta manera Pierre Rigal  es mou d’una manera automàtica responent a la pressió de les parets i de la càmera. No és estrany que sigui així essent una coreografia ideada per un atleta economista i matemàtic. El màster que després va fer en cinema però, queda pal·lès en un espectacle que uneix els recursos audiovisuals creant una escena tràgica pròpia del setè art.

Pierre Rigal va crear aquest espectacle el 2008 al Gate Theatre de Londres i cinc anys després al Mercat de les Flors de Barcelona va rebre quatre ovacions consecutives i aplaudiments. L’angoixa d’unes parets que l’aixafen o la música no impedeixen però que l’absurd de l’escena interpretada per Rigal acabi arrencant un somriure igual que aquells somriures que es riuen d’un mateix.

Júlia Manresa

Miratges de Hofesh

Shechters-choreography-Up-002

Tot sovint, esperant a la parada de l’autobús o fent cua per entrar al cinema em topo amb mirades plenes de força o gestos elèctrics que em recorden a Hofesh Shechter Company. El coreògraf Israelià de gran èxit internacional aconsegueix portar als escenaris la descripció perfecta de la  força humana. Homes i dones es converteixen en bèsties plenes d’impuls i neguit que vagaregen i s’interrelaciones en jungles de moviment.  Una minimalista posada en escena i un ús exquisit de la llum acaben d’arrodonir una atmosfera inquietant que fa que l’espectador estigui constantment en tensió.

Tothom que hagi anat a veure algun espectacle de Hofesh sap que aquest coreògraf parteix d’un caos absolut dominat per la fisicalitat del moviment. L’última parada que va fer a Barcelona el passat divendres 1 de gener no va ser pas diferent. En aquesta ocasió va presentar els espectacles Uprising i The art of not looking back. El primer va ser creat fa sis anys i va fer que el nom de Hofesh donés la volta al món. Pel camí no ha perdut la potència que l’acompanyaven i tothom segueix consternat davant l’entrada de la filera d’homes a contrallum i la seva plantada davant el públic. Potser una de les presentacions més impactants del panorama de la dansa contemporània.

Si a Uprising, Hofesh va voler demostrar la força dels homes, amb The art of not looking back vol demostrar que les dones també trepitgen fort. Elles tenen una mirada decidida -quasi militar- i pugen a l’escenari per demostrar que estan plenament vives i convençudes.

En ambdós casos Hofesh aconsegueix treure de dins dels ballarins aquella part animal, aquella força i decisió pròpia dels militars i embolcallar-ho tot amb una magnífica sonoritat –creada pel mateix coreògraf- i un disseny lumínic espectacular. Una experiència brutal, electrificant, que omple l’espectador d’una tensió desconeguda que mai hagués imaginat experimentar davant un espectacle de dansa.

 

Júlia Talarn

Rire

En la obra de Antonia Baehr, Rire, estrenada en Barcelona el pasado miércoles 16 de Enero en el marco de la Secció Irregular, vemos cómo se introduce el nivel interpretativo en el espectador, con una función literalmente activa. Esto crea una sensación de interacción peculiar, en el que la reacción improvisada forma parte de la dirección de la escena. El público contribuye a construir sonoramente la pieza porque se siente interpelado para hacerlo.

antonia_baehr

Pero también observamos cómo surge de una espontánea e independiente toma de posición, un espectador liberado, destensado y consciente de su propia corporalidad, que se alza con un lenguaje primario sin signo y sin código, canalizado por una carcajada.

Los límites del comportamiento que el público de Baehr excede, en posición de escucha, asumiendo el roll de audiencia e “invadiendo” la escena, pueden suponer una agresión dentro del marco del teatro tradicional, que presupone un canon con normativa fija; la atención en silencio, la inmovilidad del cuerpo (los que asisten deberán colocarse sentados en sillas individuales y en posición frontal al evento). La artista mantiene este dispositivo de distancia a voluntad, consciente de su conveniencia.

La no interrupción de lo que ocurre en escena es una forma asumida y asimilada. Estas leyes no escritas, sin embargo, calan inconscientemente en nuestros hábitos desde que asistimos a las primeras clases en la escuela, y se regulariza el comportamiento frente a un superior, donde cada profesor se sitúa en el podio, un peldaño más elevado del suelo, y los pupitres nos mantienen sujetos o retenidos para que seamos todo ojos y oídos, en mutismo absoluto.

Por tanto, estamos acostumbrados y obligados físicamente a permanecer en un segundo plano, frente a lo que se supone nos va a enseñar, instruir, o lo que nos va a deleitar en una pieza teatral.

Baehr replantea esta función silenciosa del espectador, trayendo o atrayendo la voz hacia escena, de manera sugerente, sutilmente directa, irresistible. La metodología se hace fácilmente comprensible, casi didáctica. La estructura de la pieza se entiende en los primeros compases de su risa. Baehr logra imitar e interpretar su propia voz a través de sonidos distintos, y hace participar al público de igual manera, en un juego de espejos en el que todo el mundo se extraña de su propia sonoridad.
Con este ejercicio compone su música, un Solo que se refleja y tiene su réplica en un coro colectivo, como un manual de deconstrucción para la risa. Las partituras que lee en escena, serán las pautas para romper su identidad, y la consciencia del espectador pasivo, que revierte sobre ella otra imagen de sí misma.

Alicia G. Hierro desenvolupa els seus projectes com a artista i investigadora en la línia de la cultura aural i la performance. Finalitza BBAA a l’Accademia di Venezia, completant els seus estudis en Semiòtica Musical i Performance a la Universitat d’Helsinki. Imparteix el seminari “El so plàstic: estratègies compositives” a la Universitat d’Alcalà. Col·labora amb Radio Círculo com a locutora del programa “Hablar en arte”, participa en el congrés Performa 11 i coordina “Something like Music”, jornada dedicada a l’improvització amb Seijiro Murayama, a la Universitat de Belles Arts, UCM. Com a artista, ha mostrat la seva obra a festivals com In-Sonora VIII, Bailar las Sombras (dedicat a Israel Galván), SON de l’Auditorio Nacional o Música 13.

Si existissin els cementiris d’elefants

Roberto Olivan presenta l’espectacle A place to bury strangers

roberto_olivan5

 

Segons la mitologia africana, els cementiris d’elefants són llocs pròxims a fonts d’aigua on aquest animals moribunds hi van a passar els seus últims dies de vida.  Llocs on, qui hi va a parar, no té cap necessitat de fingir ser el que no és o fer el que no vol fer. Un lloc semblant a aquest és el que pretén recrear l’espectacle A Place to bury strangers, un espai on tornar a l’essència  on ser allò que realment ets i fer allò que realment vols fer és el més important.

A place to bury strangers busca la fusió de llenguatges escènics del circ i la dansa. És per aquest motiu que Olivan ha decidit col·locar els espectadors al voltant de l’escenari, gaudint de l’espectacle des de 4 punts de vista diferents.

Els espectadors recorren amb la mirada els diferents moments de la vida de 4 personatges que es troben a l’escenari. Com en qualsevol existència, a A place to bury strangers hi trobem moments d’una fisicalitat absoluta amb portés aeris que, com un engranatge, transporten el moviment a tots els ballarins; moments simbòlics i visualment magnífics reforçats per una posada en escena pròpia del món del circ i, finalment, com en tot recorregut vital, també hi trobem moments sentimentals.

L’any 2003, Roberto Olivan va crear la companyia Enclave Dance Company establerta a Brussel·les. A més a més, des de fa 9 anys, Olivan, convençut de la potencialitat que es pot trobar en l’entorn rural, dirigeix el festival Deltebre Dansa que cada any brinda imatges impactants dels ballarins als arrossars.

A place to bury estrangers, és doncs, l’últim treball d’un ballarí i coreògraf incansable que  explora i posa en escena l’encontre de 4 personatges en moments centrals de la seva vida.  Una autèntica muntanya russa humana que vol fer reflexionar l’espectador sobre la veritable substància que conforma l’essència humana. Immersos en una societat de l’aparença, a vegades, mostrar allò que realment som i fer allò que realment volem ens converteix en personatges rars i  aquest espectacle en ‘un lloc on enterrar estranys’.

Júlia Talarn

sessio2_350x200

Dues persones, Itziar Okariz i Víctor Iriarte, se situen una davant de l’altra a la petita sala Sebastià Gasch del Mercat de les Flors. Okariz duu uns fulls de paper amb seqüències de números apuntades. Hi ha dos micròfons. Els dos performers es miren i comencen a repetir un nombre finit de la seqüència de dígits del número ∏. Okariz llegeix els números, Iriarte els repeteix a l’uníson. Okariz quasi tanca els ulls i a les parpelles duu pintats uns altres ulls blaus, oberts, que miren fixament a Iriarte, mentre aquest mira contínuament els seus llavis per repetir la seqüència numèrica. A vegades és més ràpid, més lent, més fort o més fluix.

Falsejant aquest joc de mirades es produeix la complicitat en el llenguatge, que fa que ambdós vagin dient els números gairebé a la vegada. Els números, poc a poc, van agafant una existència pròpia, ja que es van convertint en els autèntics protagonistes de l’acció. La seqüència del número ∏ és infinita. Part de públic, quan passen vint minuts de l’inici, comença a marxar, potser conscient d’aquesta infinitud. Potser també conscient de la nostra finitud que, davant de la seqüència de números interminables, és molt clara.

L’artista basca Itziar Okariz es mostra molt interessada en la construcció de la identitat i la subversió de les estructures de representació existents, de la mateixa manera que també explora les relacions cos-espai, en un àmbit públic o privat. La repetició de les seves accions en diversos llocs també és un tret característic d’Okariz, ja que també està interessada en crear matisos i petites diferències entre els espais públics o privats. Amb el seu particular caràcter transgressor, ha realitzat diverses accions com Mear en espacios públicos o privados o Trepar edificios, on planteja el conflicte que s’estableix amb les construccions socials que determinen la nostra identitat personal o col·lectiva.

Maria Gracia Larrégola

Nadal amb els Brodas Bros

conciertoconcepto_fotolow

Què seria de la vida si només fessim les coses? Anem a ballar-les! Així comença l’espectacle ‘Concierto concepto’ de la companyia catalana Brodas Bros. Llums, càmera i acció! Ballarins i música en directe s’uneixen per formar un duet insuperable: 75 minuts trepidants i plens de dansa urbana, electro funk, soul i hip-hop.

Aquesta vegada l’espectacle té un valor afegit: no és un simple seguit de coreografies, l’important paper de la música nodreix el títol de l’espectacle. És un concert de ballarins. No és el típic concert amb una orquestra, sinó que els ballarins passen a ser els principals protagonistes. A més, amb el seguit de videoprojeccions que es van veient, el conjunt musical encara s’amplia més.

Dos germans, dues germanes, dos b-boys i dos músics (un flautista saxofonista i un percussionista) s’endinsen en un món de marcat caire futurista durant l’espectacle. Fins i tot, trobem instruments que no són gaire convencionals: hi ha l’ewi (un tipus de flauta electrònica), el vocoder (les veus dels robots) i l’octopad (un disparador de sons). Tradició i futur musical units en motiu d’aquest espectacle.

El millor de tot? Els ballarins no paren d’interactuar amb el públic i això s’aprecia molt. Aquest espectacle per a tots els públics, però molt recomanat especialment per als més petits de la casa, és la millor opció cultural per aquest Nadal. I el resultat final? Tot el públic aixecat de les butaques movent l’esquelet i ballant a ritme de funk i hip-hop, sense parar de picar de mans.

La sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors acull fins el proper 6 de gener aquest espectacle dels Brodas Bros. Més informació i compra d’entrades aquí.

Pura poètica del moviment al ralentí

la ribot

La sala Maria Aurèlia Capmany expectant. La Ribot inaugura enguany la Secció Irregular amb Llámame Mariachi. Aquesta peça té dues parts: la primera, una filmació de 25 minuts i, la segona, compta amb la presència a escena de La Ribot, Marie-Caroline Hominal i Delphine Rosay.

En la videoinstal·lació projectada, La Ribot pretén anar més enllà de la seva darrera “pieza distinguida”, Pa amb tomàquet. La relació entre cos i càmera està molt present, perquè el ballarí duu la càmera incorporada quasi en la seva pròpia pell. Aquesta peça, Mariachi nº 17, és pura cinètica de la càmera. No se’ns mostren aquestes imatges des del punt de vista al que el públic està acostumat, ergo hem de mirar des del mateix cos del ballarí, que es mou molt ràpidament. A més, els punts de vista i els eixos espacials canvien contínuament: creiem que estem veient el terra d’una sala, però en realitat és una paret o el sostre. Hi ha una lleugera desubicació i una clara deconstrucció de l’espai.

Les sales que les tres ballarines recorren en el vídeo són les d’un teatre en construcció on també s’explora la identitat de gènere. Per a La Ribot, és un constructe cultural que va variant constantment a mesura que es re-interpreta en la mateixa vida quotidiana. No existeix una essència en concret i la performance ajuda el públic a fer la seva pròpia interpretació. Saltar-se les regles de la dansa obre la porta a noves formes d’entendre la identitat de gènere.

Un altre punt important a destacar és, sense dubte, les pel·lícules que hi ha dins de la pel·lícula. Utilitza amb una gran destresa Las zapatillas rojas (1948), Terremoto (1974) i Crimewave (1985). Aquestes tres pel·lícules que se’ns mostren aparentment no tenen cap punt en comú, però segons La Ribot “tenen una espècie de qualitat paranoica on tot està en moviment”. Així doncs, no només fa servir la dansa per expressar el moviment, hi ha altres elements que l’ajuden a elaborar les seves peces.

En la segona part de l’obra, les mateixes intèrprets que s’han mogut de manera vertiginosa en el vídeo apareixen a escena. La Ribot assegura que va intentar construir aquesta part de la mateixa manera que el vídeo, però finalment el resultat és molt diferent. Els moviments ràpids, decidits i gairebé inquietants del vídeo ara són lents, desesperants. Pura poètica del moviment al ralentí.

Al centre de l’escenari hi ha una taula disposada amb molts llibres, col·locats de manera molt primmirada. Una de les intèrprets duu un pastís, a més. Lentament, s’asseuen les tres. Segurament que aquesta part funciona com a “metadansa”: en els primers minuts, creiem que assistirem a una sessió plenària, a una mena de classe on se’ns llegiran diversos fragments sobre el moviment. Però en realitat no és així. Poc a poc, l’absurd pren la màxima importància. Els fragments que es llegeixen en veu alta tenen molt d’André Breton, d’Hugo Ball i de Tristan Tzara. Dada en estat pur i també una mica de surrealisme. Textos amb paradoxes, contradiccions, absurd. És una classe sobre l’absurd. També hi ha algun text sobre la cronofotografia, de Muybridge i Marey, i reflexions sobre l’espai, molt a l’estil de George Perec. Implícitament, igual que en les pel·lícules de la pel·lícula, en totes les lectures hi ha moviment.

La importància del tacte en el vídeo i en la segona part és màxima. En primer lloc, gràcies als primers plans, quasi a la manera d’una lupa, es poden veure perfectament els teixits que es mostren. L’espectador gairebé pot tocar les teles amb els ulls. En la segona part, mentre acaricien els llibres que després van llençant per terra el tacte adquireix un gran valor simbòlic.

Llámame Mariachi  també es pot veure avui a les 18.00 hores, al Mercat de les Flors.

Més salmó

Loser Kings, Umma Umma Dance & Manuel Rodríguez

Al mig de l’escenari tres homes amb els braços oberts. Ho poden ser tot o poden ser no res. Poden significar moltes coses o poden ser, simplement, homes amb els braços oberts. Pot ser el crit final d’un afusellat que s’estimava la vida o la mostra d’avaricia d’aquell que tot ho vol. Loser Kings és un joc entre la forma i el contingut, entre la força i la contenció, entre el ridícul i l’essència: entre allò que som i allò que volem mostrar.

Moviments robòtics i entretallats i d’altres d’explosius i elèctrics s’entrellacen formant el que podria semblar el mapa emocional de qualsevol de nosaltres.

Little me, Eulàlia Ayguadé

 

Els ballarins Eulàlia Ayguadé i Young Jin Kim juntament amb l’artista de circ Joan Català exploren el pas del temps en la nostra societat i obliguen a l’espectador a trencar la rutina de la velocitat i fixar-se en l’aquí i l’ara. Després de la peça presentada a Indisciplines en motiu de la inauguració de la nova temporada podríem afirmar que el duet d’Ayguadé i Joan Català s’està consolidant com a simbiosi perfecte entre flexibilitat i força, sensualitat i rectitud.

Si hi ha un moment de la peça que pugui resumir millor el treball conjunt de la ballarina catalana i l’artista de circ aquest és l’equilibri inestable damunt de totxanes de terracota. Ayguadé recorre suaument el cos de Català mentre aquest procura mantenir l’equilibri, viure l’ara i l’aquí de la forma més precisa. La trobada entre els dits d’Ayguadé i la totxana de terracota és un dels moments més intensos que s’han viscut al Mercat aquesta temporada.

Júlia Talarn

Tot lliscant amb els dits

Slipping through my fingers d’Helena Franzén és un homenatge a la poètica corporal. El cos rígid i el cos inert comparteixen protagonisme en la proposta d’aquesta coreògrafa sueca, que va obtenir el premi de dansa de l’Associació de Crítics de Teatre de Suècia l’any 2011.

modul-dance

Per crear aquesta peça, Franzén s’ha inspirat en la pel·lícula Gerry del director americà Gus Van Sant. En aquest film, dos amics que van d’excursió, decideixen deixar l’autopista i endinsar-se en el desert per cercar quelcom que només ells coneixen. Així doncs, la recerca de la pròpia identitat n’és el tema principal. Les cinc ballarines de Franzén també cerquen aquesta identitat, però amb un seguit de limitacions i regles tècniques, entre les quals es troba un escenari molt petit.

La música en directe té un paper molt important en aquesta peça. El compositor Jukka Rintamäkii el músic Johan Skugge esdevenen un tàndem perfecte, ja que la música entra directament a la pell del públic. Mitjançant la melodia de la peça, de vegades fins i tot inquietant, els espectadors s’endinsen en la corporalitat dels moviments. Notes dissonants, molta música electrònica, piano i tocs de guitarra acústica omplen la sala OM de l’Institut del Teatre.

La proposta d’Helena Franzén s’emmarca dins el festival SÂLMON<. Aquesta iniciativa aplega artistes europeus independents i artistes locals que han pogut desenvolupar residències al Graner. Una oportunitat única per veure a Barcelona artistes emergents, innovadors i emprenedors. Tots els ballarins han estat seleccionats pel projecte modul-dance, una cooperació multianual en el que participen 22 cases de dansa europea. L’objectiu principal d’aquesta trobada és la creació de peces de dansa, incentivar la mobilitat i les relacions internacionals i promoure el desenvolupament dels artistes seleccionats amb noves audiències.

Maria Gracia Larrégola

CND a Barcelona

SLEEPLESS

Lucio Fontana va voler traspassar violentament la bidimensionalitat de la pintura per ressaltar-ne un tercer pla, el més filosòfic i transcendental, tallant amb un ganivet les seves teles de dalt a baix. De la mateixa manera, Jirí Kylian busca explorar les altres dimensions de la dansa amb l’espectacle Sleepless.
Les incisions de Fontana no les trobem només en les teles de les que apareixen i desapareixen les parts dels cossos dels ballarins de la Compañía Nacional de Danza , sinó també en la música. La violència de les ganivetades que infligeix la música es combina en la coreografia amb moviments suaus, bruscos i elèctrics que exploren al llarg de l’espectacle noves dimensions tan físiques, com emocionals i espirituals.

BABYLON

Babylon, com  la torre de Babel, és un joc de juxtaposició d’elements i moviments portat a terme per 18 ballarins. Desplaçaments, torcions i girs busquen l’equilibri entre l’individu i el conjunt en una coreografia plena de sensacions. L’agitació i la inestabilitat rítmica de la  simfonia número 8 de Dimitri Shostacóvich es veu reforçada per la gran variació de moviments de la peça: ara a dalt, ara a baix, en conjunt o en duet.

Tal i com si seguíssim l’espiral de la torre babilònica, l’espectador entra dins d’una dinàmica inquietant que fluctua entre moviments rígids i suaus conduits per la ballarina Tamako Akiyama. La peça culmina amb un duet on la ballarina japonesa transporta els espectadors en un punt incert situat en un món llunyà on la tendresa i la incertesa ballen la història d’amor més bella de puntetes.

WALKING MAD

Walking Mad va ser la tercera proposta de la nit. La Compañía Nacional de Danza va presentar aquesta coreografia de Johan Inger com a punt i final del seu espectacle. És una peça quasi metateatral, on un director d’orquestra, un mur i el Bolero de Ravel s’interrelacionen d’una manera molt física. Amb el crescendo musical de la peça, el director també comença a mostrar-se cada vegada més excitat. Aquesta sensació s’encomana a la resta de ballarins que, a mode de gnoms eròtics, es mouen per l’escena àvids de sexe i festa. No obstant, Inger assegura que el caràcter eròtic de l’obra ha de quedar en un segon terme, que no és la pretensió principal de la coreografia.

Com si entréssim en una bombolla, la banda sonora del compositor francès, de vegades amb un fort volum i d’altres, molt baixa, entra dins la ment de l’espectador de manera molt contundent. I el mur, una estructura de fusta massissa, divideix l’escena en dues parts, en dues estances de la quotidianitat dels ballarins. El resultat és una peça on la dansa i la narració interactuen contínuament.

Júlia Manresa, Júlia Talarn i Maria Gracia

Bombons postmoderns

Escollir, perdre’t, sentir-ho i fer-te’l teu. Aquesta era la màgia dels llibres dels de crea-el-teu-final que alguns llegíem apassionadament quan érem petits. En un ordre o en un altre la història prenia un camí totalment diferent. Retrobant  aquest sentit didàctic, el Mercat de les Flors ha decidit obrir la seva temporada amb una proposta summament interessant.

Indisciplines és en sí mateixa una obra d’art postmoderna on intercanvi, transversalitat i interactivitat dansen al voltant de l’espectador mentre fa el seu recorregut.

Guiats per artistes que han treballat pel Mercat de les Flors, els espectadors recorren diferents espais de la casa on els esperen petites obres de pastisseria resultat de la interacció d’artistes de camps completament diferents. El serpentejant so de la tenora de Jordi Molina amb l’equilibri inestable del circ de Joan Català i la seducció de la dansa d’Eulàlia Ayguadé, les creatives performances de Aggtelek i el coreògraf  Pere Faura o el joc de miralls i la sensibilitat fílmica d’Isaki de Lacuesta combinada amb la coreografia metamòrfica de Cesc Gelabert i la vitalitat dels joves alumnes de l’escola Oriol Martorell.

El cap de setmana passat els espectadors vam recórrer un Mercat de les Flors com qui repassa una caixa de bombons. Adonant-nos que experimentàvem el resultat de la cita a cegues de dos artistes, comprenent que érem voyeurs de la creativitat en estat pur i que aquell podia ser l’inici d’una llarga i fructífera relació artística.

Júlia Talarn

Les nostres recomanacions d’aquesta temporada

Durant la reunió que l’equip del Mercat de les Flors va fer amb els abonats i els ambaixadors, el director, Francesc Casadesús, ens va explicar de manera molt didàctica totes les actuacions i espectacles. Aquesta temporada 2012-2013, tot i tenir la meitat de pressupost que fa 3 anys, té un nivell de qualitat molt bo. I com s’ha aconseguit això? Doncs potenciant sobretot el recolzament als artistes locals, apostant per apropar la dansa a un públic més petit i jove, però tot això sense deixar de presentar coses novedoses. Els valors trencadors de la dansa contemporània més actual també hi tenen cabuda en la programació.

Cal destacar la importància de la iniciativa ‘Divendres jove’, on els joves menors de 30 anys podran adquirir l’entrada a l’espectacle per 10 euros. Aquesta promoció, vàlida només amb la venda anticipada per Internet, pretén acostar la dansa als joves de la ciutat, interessats en les arts escèniques. Una iniciativa que també vol fer front a la pujada de l’IVA en els béns culturals que es va encentar el passat 1 de setembre.

Els espectacles s’han agrupat en 4 diàlegs. Són 4 itineraris diferents: ‘Totes les danses’, ‘Diàlegs, contaminacions i mestissatges’, ‘De 0 a 99’, i ‘Les nostres apostes’. Nosaltres hem fet una petita selecció d’algunes funcions, que tot seguit us expliquem breument. Tot plegat és un petit tastet del que es podrà veure des d’avui mateix al Mercat de les Flors.

Uprising & The art of no looking back, Hofesh Shechter Dance Company: Força, masculinitat i fisicalitat pura. Una reflexió sobre l’estructura social i una peça íntima, però alhora brutals. A més, la companyia s’establirà un mes a Barcelona, on treballarà en la seva nova producció que s’estrenarà la tardor del 2013.

Kamuyot + altres coreografies, IT Dansa: En l’any del centenari de l’Institut del Teatre, la companyia de dansa de postgraduats presentarà aquests programes. Ohad Naharin ja ens va deixar glaçades amb la seva fisicalitat i disciplina militar de Minus 16. També, hi haurà una gala especial amb els ballarins que han passat per IT Dansa i que ara estan en grans companyies internacionals. Un altre espectacle d’IT Dansa, Minus 16.

Indisciplines, Za!/Los Corderos/Cesc Gelabert/Isaki Lacuesta/Pere Faura/… entre d’altres: Aquest espectacle en moviment, fet de tàndems amb ballarins i artistes d’altres disciplines, obre la temporada del Mercat. L’espectador ha de triar entre un itinerari, A, B o C, amb diverses càpsules creatives de 15 minuts de creadors de diverses generacions que treballen a casa nostra. Un inici per posar valor en la creativitat catalana.

Salmon. Tallers Europeus en Moviment: Aquestes funcions s’emmarquen en la iniciativa ‘Modul Dance’, on es dóna a conèixer a la nova generació de coreògrafs i ballarins europeus. Tot plegat, conformen treballs amb molta personalitat i per a tots els gustos: dansa conceptual, intel·lectual, flamenc…

I’m not the only one part II, Constanza Macras: Aquesta argentina, establerta a Berlin, barreja el teatre, la dansa i la performance. La seva reflexió social i la crítica política és molt reconeguda a Alemanya i arribarà al Mercat de les Flors el proper 6 d’octubre.

Siena, La Veronal: Els seus espectacles tenen noms de països com a resultat de la unió de les seves pasions: la dansa i la geografia. En aquest cas, amb Siena, pretén endinsar-se en l’humanisme del Renaixement i també parlar del cos humà com a suport i contenidor.

Mazùt, Baró d’Evel Cirk Cie: Després de l’èxit obtingut a Montpellier, Blaï Mateu arriba també al Mercat de les Flors. L’excelent posada en escena i la seva estètica poètica fan que els seus espectacles siguin totalment intimistes. Una altra obra de la companyia: Le sort du dedans.

Maria Gracia Larrégola

El aprendizaje, un retorn als orígens

L’espectacle s’ha presentat dins el cicle de Flamenco Empírico dins el marc del Festival Ciutat Flamenco


“Los ojos cerrados. ¿Dónde estoy? No lo sé. ¿Quién soy? No tengo opinión. Sólo me concentro en mi interior.” Així començava l’espectacle El aprendizaje  que neix de l’encontre del ballarí i coreògraf Juan Carlos Lérida, el director artístic Roberto Romei i el músic Sila.

Sala Pina Baus. Un escenari d’estètica mínimal: una butaca de formes cubistes i una massa poliédrica sosté una taula de so. Algú  apareix a l’escenari fent tentines: és un infant que comença a caminar? Un convalescent que s’alça del llit? La respiració s’acompassa, el ritme  s’accelera, s’insinuen petits moviments que flueixen i unes passes que  ja no vacil·len omplen l’escenari de petits copets, reminiscències o petita llavors de zapateados. A poc a poc, el cos comença a moure’s en formes ondulades i s’exploren els moviments retallats. S’enllaçen uns amb els altres i, finalment, es converteixen en dansa.

L’espectacle El aprendizaje s’orgeix del conte homònim de l’escriptor contemporani J.L Lagarce on un home es desperta en un llit d’un hospital, repren la consciència i poc a poc s’adona que està viu i, des del silenci i la inmovibilitat, comença a entrar en relació amb el món que l’envolta.

Aprendre, desaprendre, reaprendre, per així poder arribar a ser homes més lliures i feliços. Juan Carlos Lérida sembla haver volgut  arribar a l’essència del flamenc, de la dansa. Ritme, moviment, impuls, seducció. Vida, en el fons. Una lluita per desfer-se dels costums predeterminats i un retorn als orígens. Un espectacle que, literalment, desfà les costures d’unes camises potser massa entallades.

Júlia Talarn

El flamenco, una sola llengua

© Mercat de les Flors

© Mercat de les Flors

‘Irse por las ramas’, l’espectacle presentat dins del cicle Flamenco Empírico del festival Ciutat Flamenco ha deixat totalment clar que no es necessari entendre una llengua per ballar flamenco. La comunicació va més enllà de si ens podem expressar amb el mateix idioma, aquí el flamenco ha unit quatre cultures molt diferents en una sola. Des de Jamaica, Estats Units, México i Canadà arriben quatre dones que expressen els seus sentiments artístics a l’uníson, tot i tenir procedències tan diferents.

Tot just quan ha començat, ja s’ha dit que nosaltres només estem acostumats a veure flamenco. Però flamenco espanyol. Això presuposa que és sempre una mirada des de dins. I que potser ara ha arribat el moment de veure com el viuen, l’interpreten i el senten persones d’arreu del món. Això prometia una gran experiència i un continu intercanvi de cultures i visions molt interessant.

Cada bailaora, a la seva manera, ha realitzat el seu treball, fruit de la residència artística realitzada els darrers dies al Graner. Ens parlen de narcotràfic a Guatemala, del hoquei sobre gel a Canadà, dels ritmes musicals de Jamaica… Coneixem trets distintius dels seus països, alhora barrejats amb el gran espectacle bailaor. Les històries, a més, s’entrellacen per afirmar rotundament que quan es tracta de flamenc, les paraules sobren.

El cicle Flamenco Empírico està comissariat per Juan Carlos Lérida i té el propòsit principal d’obrir l’espai i el festival a nous creadors, normalment joves. És un lloc per experimentar coses noves i per veure la transformació dels flamenco fins als nostres dies. Trobareu tota la programació d’aquest cicle per als propers dies a la web de Ciutat Flamenco.

Maria Gracia Larrégola

Arriba alè flamenco al Mercat de les Flors

El Mercat de les Flors ha inaugurat avui la sèrie d’espectacles Ciutat Flamenco, una trobada per a la reflexió i la innovació d’aquest gènere que tindrà lloc del 23 al 26 de maig. La plataforma pretén presentar un altre flamenco, no estàtic i tradicional, sinó capaç d’incorporar noves tendències i disciplines i d’ampliar la visió dels espectadors del que és flamenco.

Aquest festival, conegut anteriorment com Flamenco Ciutat Vella, ofereix tres seccions diferenciades: els concerts centrals, el cicle Flamenco Empírico i P’Alucine, l’apartat audiovisual. Aquesta darrera secció pretén donar color als aspectes més desconeguts del flamenco, com el joc de les llums i les ombres, i enguany recupera el format de concurs del 2008 i 2009.  Serà escollit ” el millor documental dels últims anys” entre tots els qui es presentin fins el 7 de maig.

Del gran ventall de projeccions P’Alucine previstes pel festival, l’encarregada d’obrir Ciutat Flamenco a les 18:30h ha estat “Flamenco entre rejas” de Joshua Swartzberg: el viatge d’un americà pels racons d’Andalusia en la recerca de l’essència d’aquest art. Totes les projeccions es realitzaran a la Sala Sebastià Gasch i són d’entrada lliure.

El Festival ha seguit amb la primera sessió de Flamenco Empírico, “Talleres y fraguas”, a càrrec de Olga Pericet i Andrés Corchero i  música en directe de Sila. La peça, iniciada a les 20h a la Sala Pina Bausch, és el resultat d’un taller que fusiona l’essència del flamenco amb la innovació de la dansa contemporània.

Després de Flamenco Empírico, sobre les nou del vespre, el hall del Mercat de les Flors ha continuat amb el seu alè flamenco amb els tapeos selecionats per la nit: ‘Homenaje al pequeño reloj’ dElena Matín & Rogelio Lorda (Girona/Cuba) i “Del migrar” Paula Gómez (Madrid). En menys de deu minuts, cada peça ha mostrat la seva proposta per tractar el flamenco d’una forma innovadora i arriscada. Pretenen fugir dels convencionalismes i experimentar amb aquest gènere noves expressions amb l’ambició de fer créixer el flamenco cap a àmbits desconeguts.

Una estona després, a les 21:30h, s’ha estrenat la secció de concerts amb Paula Domínguez i Gospel Messengers Taller de Músics a la Sala Maria Aurèlia Capmany.   “Ha estat una aposta molt arriscada” ha comentat Ramón Escalé, director i teclat, abans de començar el concert. L’espectacle ha barrejat dos gèneres tan diferents com el gospel i el flamenco, deixant l’essència de cada gènere i fent-los créixer amb la fusió. Una melodia que recordava a la típica escena cinematogràfica d’una església afroamericana i , simultàniament, una veu per sobre, que tot i ser molt flamenca, es deixava portar pel cant general. El cor de 20 veus, amb l’acompanyament del teclat, el baix (amb Isaac Coll) i la percussió (amb David Domínguez),  entonava clàssics del Gospel, mentre Paula Domínguez, com a veu solista, acostava aquest gènere a un públic que majoritàriament el veu llunyà. En definitva, l’espectacle ha fet possible adequar la mirada al Gospel a través de la finestra del flamenco.

I Ciutat Flamenco continua…!

Sara Torremocha

 

 

Odissea 2.0

Dins del marc del Festival NEO, Marcel·lí Antúnez representa Afàsia, una de les seves performances més premiades

Enfundat dins una interfície corporal anomenada ‘exoeskeleton’ i envoltat de dispositius robòtics sonors, Marcel·lí Antúnez, cofundador de la Fura dels Baus, presenta una performance electromecànica que combina projecció multimèdia amb una gestualitat trepidant.

Antúnez utilitza una tecnologia altament avançada per narrar-nos un dels mites més antics de la humanitat. L’artista català es posa a la pell d’un Ulisses del segle XXI que interpreta una peculiar versió del viatge mitològic.

La paraula ‘afàsia’ significa afectació en la capacitat de produir i comprendre el llenguatge escrit i és el mot que  Antúnez ha escollit  per titular el seu espectacle. Si entenem, doncs, que la societat del segle XXI comença a ser principalment àgrafa i, per tant, ‘afàsica’, descobrim que l’espectacle no és més que una narració d’un mite mil·lenari mitjançant un llenguatge postmodern: la interactivitat.

Es diu que Homer va compondre l’Odissea dins una societat que havia oblidat l’escriptura i, per tant, els 24 cants que la conformen es transmeteren de generació en generació de forma oral. Amb Afàsia, Antúnez, ens proposa reflexionar sobre les noves maneres de narrar i transmetre el coneixement i indaga sobre la possibilitat que no estiguin tan allunyades de les d’aquells inicis en que es varen donar nom a les coses.

Júlia Talarn

“Recortar, pegar y contar”

© Jordi Surribas

© Jordi Surribas

Un dels espectacles que dansaalmercat va triar del Festival NEO fou ‘Diari d’accions’, de Pere Faura i Iñaki Álvarez. La sala Pina Bausch del Mercat de les Flors va acollir la seva performance que relacionava i feia dialogar el món del periodisme imprès i la comunicació amb les arts escèniques. Ens havíem perdut la seva actuació a l’Antic Teatre, però no estàvem disposades a fer-ho una altra vegada.

El modus operandi de la peça és molt senzill: mitjançant la projecció de titulars de diaris, els dos artistes (amb objectes o el seu propi cos) executaven, interpretaven allò que el públic podia veure en les pantalles. La literalitat dels seus moviments o la interpretació i metàfora es basava totalment, doncs, en allò escrit.

Darrere de la gran comicitat d’alguns dels moviments executats pels artistes, també s’hi amagaven grans reflexions sobre alguns temes actuals. Per expressar-les, les arts del moviment poden ser un bon motor. Un bon motor que ensenya, que exposa significats. Però també, per exemple en un moment de l’actuació (sota el titular 5 movimentos radicales), s’exposa que un mateix moviment pot tenir diversos titulars i en aquest punt també es juga amb la polisèmia de les accions.

La interacció amb el públic era total, començant amb una mirada cap a una persona concreta. Finalment, els artistes lleguen el seu paper de protagonistes al públic: una de les càmeres que utilitzaven va passar a gravar els rostres els espectadors, mentre que a l’altra càmera continuaven apareixent més i més titulars.

Maria Gracia Larrégola

Ballar per trencar el silenci

El Mercat de les Flors tanca la seva temporada amb l’espectacle Can’t we talk about this? de la polèmica companyia DV8 Physical Theatre

“Qui de vosaltres se sent moralment superior als talibans?” Només una mà s’aixeca d’entre un públic cohibit per la mirada escrutinadora del ballarí enmig de l’escenari. Sabem que els talibans lapiden a les seves dones, executen als apòstates i entrenen els seus fills per la yihad. Per què no ens sentim còmodes expressant obertament el que sabem que és veritat?

Can we talk about this? qüestiona la falta de llibertat d’expressió quan parlem de religió, en especial de l’Islam, i exposa una ferma crítica en contra del relativisme cultural. Per a fer-ho, l’obra mostra una teatralització dels episodis socio-religiosos que més recentment han trascendit als mitjans de comunicació. L’assassinat del cineasta Theo Van Gogh, la crema del versos satànics de Salman Rushdie o les amenaçes de mort al director de la revista danesa que va publicar les caricatures de Mahoma són alguns dels testimonis que, segons l’espectacle, demostren que hem portat massa lluny el principi de multiculturalitat permetent l’abús dels drets humans.

DV8 Physical Theatre és una ovacionada companyia anglesa  que, des de  l’any 1986, estudia els límits de la dansa i el teatre i la seva necessitat de compromís amb el món que ens envolta. El seu director, Lloy Newson s’ha postulat com un dels noms més polèmics i provocadors d’Anglaterra. Amb la inclusió de temes que van des de la discapacitat a la sexualitat -passant ara per l’Islam- DV8 ha aconseguit sacsejar el panorama mundial de la dansa contemporània.

L’espectacle és com un documental portat a escena. Text, moviment i imatge es combinen d’una manera molt poètica i extremadament cuidada i sensible. Si bé els diferents personatges utilitzen el text a mode de ponències dramatitzades, moltes vegades són els seus cossos els que millor s’expressen sense paraules. Entortolligant-se en nusos d’angoixa, flotant per l’escenari, saltant i lliscant per les parets o simplement utilitzant el magnific llenguatge de les mans, el moviment dels extraordinaris ballarins permet que l’espectador discorri per les diferents branques de l’argumentació amb la  mateixa naturalitat amb que la fulla  de tardor s’entrega al corrent d’un rierol.

És precisament en aquest últim punt on s’amaga la incoherència de l’obra. Can we talk about this? vol crear un diàleg o un monòleg? Vol donar resposta a la pregunta o només vol ser una conversa sense interlocutor? I és que, al final, l’espectador, tot i sortir-ne meravellat, té la sensació d’haver estat adoctrinat. Haver inclòs més perspectives favorables a l’Islam hagués ajudat a l’espectador a contrastar i pensar per ell mateix sobre si podem o no podem parlar sobre això.

Tot i això, l’espectacle, deliveradament provocatiu i polèmic, ha deixat una cosa clara: si volem lluitar per la llibertat d’expressió ho hem de començar fent aquí i ara. En conjunt, penso que la producció anglesa és un dels millors espectacles que ha passat pel Mercat de les Flors aquesta temporada i, segurament, una fantàstica  manera d’acomiadar-la.

Júlia Talarn

Xavier Le Roy, balanç final

© Albert Ibanyez

© Albert Ibanyez

Després de quasi tres mesos amb l’exposició ‘Retrospectiva de Xavier Le Roy’ a la Fundació Tàpies, les funcions al Mercat de les Flors, un grup de lectura, la conversa al Goethe Institut, una sessió de conferències… toca reflexionar sobre l’estada de Xavier Le Roy.

Toca, doncs, debatre què ha suposat la seva ‘Retrospectiva’ en el panorama de l’art contemporani i les arts escèniques a Barcelona. Segurament que es parlarà del gran èxit que aquesta exposició atípica ha tingut. Molt èxit. L’espectador ha pogut canviar radicalment el seu rol convencional d’objecte que mira una obra d’art; s’ha convertit també en el subjecte de l’exposició, de l’obra.

Les performances i coreografies que ha interpretat al Mercat de les Flors han deixat molt palès que la seva principal intenció és investigar què pot fer el cos humà, què pot produir i com ho pot fer. A més, també s’ha centrat en establir diverses relacions entre el performer i el públic: des d’esdevenir director d’orquestra i el públic els hipotètics músics, a realitzar una conferència sobre biologia molecular. Tot amb una gran acceptació per part del públic i amb les entrades esgotades en cada espectacle.

“És en aquest punt quan la dansa contemporània aplega -a més d’amants de les arts escèniques- amants de l’art contemporani. En aquesta performance no hi havia només ballarins o coreògrafs interessats en l’obra de Le Roy; hi havia també molts aficionats a l’escena artística contemporània en general. Art i dansa formen un tot.”, comenta l’espectadora Paula Parramon, a la sortida d’una de les coreografies.

Qui va dir que la dansa contemporània era només per a un grup reduït de persones? Ben segur que amb l’estada de Xavier Le Roy a Barcelona, les arts del moviment han esdevingut quelcom atractiu i suggestiu per a molta més gent de la ciutat. El francès ha aconseguit ampliar l’interès per la dansa contemporània. Això està clar.

Maria Gracia Larrégola

Si vols Macadam Macadam ja pots córrer

El Mercat de les Flors convida a veure l’espectacle de hip-hop de la companyia Blanca Li


Amb motiu de la celebració del  Dia Internacional de la Dansa, el Mercat de les Flors us proposa una excel•lent activitat apta, fins i tot, per als pressupostos més exigents. Les 10 primers persones que es presentin aquest dissabte a la taquilla del Mercat i expliquin perquè els agrada ballar s’emportaran 2 invitacions totalment gratis.

Macadam Macadam és  un espectacle de carrer portat als escenaris.  La coreògrafa Blanca Li, formada al costat de Marta Gaham i actual  directora del Centro Andaluz de Granada, vol reflectir el divers món del hip-hop espanyol amb una coreografia que posa de costat ballarins amb habilitats molt diferents, des de breakers fins a rollers. Macadam Macadam és un espiell que ens permet, per un moment, entreveure el miscel•lànic món de l’expressió urbana.

Una gran half-pipe domina l’escena  i convida als ballarins a desafiar la gravetat. Amb el cos, els patins o la bicicleta els ballarins demostren el virtuosisme de les seves acrobàcies aèries fent que, tot sovint, el públic no pugui evitar quedar-se sense aire. Humor, sensibilitat, equilibri i força conformen un espectacle  que complaurà els amants de la dansa urbana i el món underground.

I si després de l’espectacle en voleu més, no us oblideu del 10xballar que aquesta ocasió comptarà amb dos DJ molt especials: Albert Guijarro, codirector del Primavera Sound i Ricard Robles, codirector del Sónar, que punxaran a partir de les 20h al hall del Mercat de les Flors. No hi podeu faltar!

Júlia Talarn

Xavier Le Roy, entre les paraules i el moviment

© Katrin Schoof

© Katrin Schoof

L’ enigmàtic coreògraf  Xavier Le Roy continua treballant, amb èxit, a la ciutat comtal. Aquesta vegada present Product of circumstances, una fusió de paraules i moviments que va ser presentat, a mode d’assaig general, ahir al vespre. L’escenari va ser la sala Pina Bausch del Mercat de les Flors i l’audiència, tot i que més reduïda que als espectacles formals, no va poder amagar l’admiració per la peça.

Amb Product of circumstances, Xavier Le Roy capta dos móns que, en un primer moment, se’ns presenten totalment desconnectats: ciència i dansa, dansa i ciència. El coreògraf ho aconsegueix a partir de la seva experiència personal, ja que ambdues activitats han format part de la vida. Alguns parlen de la transició d’una secció a l’altra, de biòleg a ballarí atípic; altres consideren que Xavier Le Roy continua tenint una mica de ciència i una mica de dansa, és  un biòleg molecular ballarí.

A l’inici de la conferència, Xavier mostra al públic l’interés científic que el va moure durant uns anys; l’estudi sobre les cèl·lules cancerígenes i els diferents efectes que té sobre el teixit humà. D’aquesta inquietud científica, Xavier es va centrar en l’estudi del moviment i d’allà s’endinsà en el món de la dansa. El vincle de la ciència i la dansa es mostra clarament en la peça; després d’explicar els descobriments científics que havia realitzat, els exemplifica amb una performance.  

En aquell instant el coreògraf controla el moment, tot el públic observa admirat la seva figura i els moviments que fa, intentant entendre el significat que amaguen, deixant-se portar per un seguit d’interpretacions que sembla que no acabaran mai. En Xavier fa del seu cos el motor de canvi i del moviment el desig de millora incessant. Així, el coreògraf pretén promoure l’acció social amb la seva conferència autobiogràfica; crida a l’espectador,  que el mira sobtat des de la butaca, a moure’s, a cridar, i en ultima instància, a canviar el món.

Product of circumstances de Xavier Le Roy dins del cicle de Retrospectiva, es podrà veure avui 12 d’abril a la sala Pina Bausch del Mercat de les flors.  Les entades per aquest espectacle estan esgotades.

Sara Torremocha.

Le Sacre du Printemps o com tocar música

© Vincent Cavaroc

© Vincent Cavaroc

Dimarts passat vam poder assistir a la prèvia de Le Sacre du Printemps que Xavier Le Roy oferia. Els assistents, poc a poc, es van anar asseient a les cadires que s’havien habilitat per a l’ocasió. I és que les butaques de l’auditori de l’Institut del Teatre van quedar buides. On seiem els espectadors? Doncs en unes cadires, en una petita graderia al fons de l’escenari. Estàvem de cara a les butaques, com si també forméssim part de l’actuació.

Comença l’espectacle i Le Roy, d’esquena, actua com si fos un director d’orquestra. Sona Stravinsky. Però nosaltres no veiem al coreògraf francès. Tot d’una, es gira i actua com si fóssim els intèrprets d’aquella orquestra imaginària, fictícia. Poc a poc, l’espectador es va adonant que cada un és un instrument diferent, ja que Le Roy ens apel·la directamentamb els seus moviments. I, a més, hi ha altaveus sota les cadires on només sonen uns instruments concrets, sempre diferents en cada cas.

També fou molt interessant la possibilitat de poder compartir amb ell les experiències que havíem viscut un cop acabada la funció. Per a Le Roy, és molt important les relacions que es puguin establir entre ell -el director-, i els espectadors -els músics, intèrprets de Le Sacre du Printemps-. La gestualitat del coreògraf, la presència dels espectadors a dalt de l’escenari i la connexió que s’estableix entre ambdós són el més important en aquesta creació, inspirada en un documental sobre la Filharmònica de Berlín.

Maria Gracia Larrégola

Pepe Zapata: “Cal apostar per una major visibilització de la dansa a Catalunya”

Pepe Zapata  és Cap de Comunicació del Mercat de les Flors. Sempre ha estat un  enamorat del  món de les arts escèniques i ha treballat com a actor professional, productor i traductor. Entre d’altres, ha treballat com a coordinador a la Fundació Alícia, liderada per Ferran Adrià, i com a professor universitari en màsters de Gestió Cultural.

Quina és la funció del Mercat de les Flors a Catalunya?

Quin és aquest paisatge aterrador?

La crisi ha accentuat els mals endèmics del sector. Gran part de la indústria que es movia al voltant de la dansa provenia dels centres públics. Ara, però, ni els ajuntaments ni els teatre municipals no tenen recursos per programar-ne.

I pel que fa a la precarietat laboral dels ballarins…

Respon a la precarietat del propi sector. Mica en mica els centres privats intenten programar més dansa però sense l’estructura pública l’activitat dels professionals es veu molt minvada. Sumat, a més a més, a la manca de visibilitat de la dansa…

Què fa que la dansa no sigui visible al nostre país?

El primer factor és l’educació. La dansa no està integrada com a matèria vivencial i d’expressió en els currículums escolars. En segon lloc hi influeix la cultura, als meus pares mai se’ls hagués acudit portar el seu fill  a veure un espectacle de ballarins….

Com es pot combatre això?

Hem de trencar aquesta dinàmica, que els nens tinguin primeres experiències, contextualitzin què és el que veuen i que entenguin que anar a veure dansa és quelcom de normal, com anar al teatre o a un concert de música.

Es fa pedagogia de la dansa  des del Mercat de les Flors?

Ho intentem fer a tots els nivells. Intentem apropar les escoles a la dansa, formar els professors, adreçar-nos als joves amb nous llenguatges, fer col·laboracions amb biblioteques…..

Molts ballarins del nostre país han de marxar a l’estranger

Sí, i això no és dolent! El reconeixement internacional és positiu, és prestigi. El problema és que no hi hagi un retorn. Per exemple, Rafael Bonachela és un ballarí d’aquí  reconegut arreu. Com que des de fa uns anys no treballa a Catalunya, una de les coses que estem fent des del Mercat de les Flors és intentar que ens visiti perquè impregni el nostre sector de la dansa.

Cal apostar per un futur on les tecnologies tinguin un paper destacat en el sector de les arts escèniques?


L’ús de les noves tecnologies ajuda a la recepció d’un espectacle?

Depèn de l’espectador. Després de l’experiència realitzada al Mercat de les Flors amb el Piulaiballa, en que vam convidar tuitaires perquè comentessin en directe un espectacle de dansa, alguns  van considerar que els anava bé compartir opinions a temps real i d’altres van expressar tot el contrari.  Tot i això, crec que a curt termini hi haurà més activitats d’aquest tipus.

Teniu previst posar seients per als tuitaires, com ja fan alguns teatres americans?

Pel que queda de temporada no, però segur que anirem  apostant per aquestes noves experiències.  Cal veure com les xarxes socials com ara twitter poden ser aprofitades no només pels espectadors sinó també per part dels artistes.

Com us ha afectat la Crisi?

És positiu el contracte programa 2012-2015 imposat per la Generalitat?

És una ajuda pel gestor. Ens marca quines són les exigències que ens permetran dir si ho estem fent bé o malament. De totes maneres, són indicador que nosaltres ja establíem internament però que, en aquest cas, són públics per reexigir-nos aquest retorn cap a la societat.

Com veus el futur de la dansa a Catalunya?

Positiu. El nivell artístic i de formació que tenen els nostres ballarins són valors que asseguren resultats reals de cara al  futur. Falta però, més compromís del sector públic i també de l’empresa privada que doni aquesta empenta i visibilització que la dansa necessita en aquests moments.

Júlia Talarn

“La dansa contemporània és la vida real portada a l’escena”

Carmen Werner és llicenciada en Educació Física per la Universitat Politècnica de Madrid i va estudiar Dansa clàssica i contemporània a cavall entre la capital, Barcelona i Londres. En 1987 va fundar la seva pròpia companyia, Provisional Danza i des d’allà ha coordinat més de 60 coreografies com a directora artística. La coreògrafa madrilenya sempre s’ha mostrat compromesa en impulsar el món de la dansa contemporània,  i des del 2009 ho fa des de la seva entitat, Fundación Carmen Werner para la Danza Contemporánea.  El seu talent i trajectòria artística l’han fet guanyadora, entre altres reconeixements, del Premio Nacional de Danza  2007 i el Premi Internacional de Dansa Onassis en 2001.

Sovint el terme “dansa contemporània” resulta massa genèric i difícil de delimitar. I per vostè, què és?

Suposo que no hi ha ni haurà una definició universal per aquest terme; la força de la dansa contemporània està en la seva manca de límits. Què és dansa contemporània i que no ho és?  Per a mi, és l’art viu, és la vida real portada a l’escena.  Potser és una mica estrany, però jo sempre ho he sentit així. Ja des dels meus inicis, en una època complicada per aquest món,  feia totes les classes que podia, com si la vida s’anés acabar d’un moment a un altre.

Qué és el que més l’apassiona de la dansa contemporània?

Sempre m’ha agradat molt donar classes, perquè m’interessa especialment la formació. La companyia  va començar amb joves ballarins sense recursos i és molt enriquidor veure com van progressant; parteixen de zero però no arriben mai al límit.  A més, crec que la dansa, en general, és l’activitat física i artística més completa que existeix.

Creu que  la dansa contemporània necessita un impuls per sobreviure?

És un art viu insustituïble. Per molt que sovint es combini amb altres arts, res pot ocupar el seu lloc. Per això,  des del 2009, la nostra Fundació treballa per promoure la dansa contemporània  a nivell nacional i internacional i per contribuir a la formació de ballarins i coreògrafs del sector.

Dins dels diferents formats que treballa, hi ha el vídeo dansa. En què consisteix?

Jo ho entenc com portar la dansa a la video-creació; treure el ball de l’escenari convencional i traslladar-lo a un espai alternatiu per marcar la diferència. És inundar un claustre o omplir-lo de sorra, innovacions que no pots fer en un escenari en directe.

Però la dansa continua així sent la protagonista o es veu eclipsada pels efectes del video?

Tot i que és molt enriquidora la combinació de dansa i video, crec  que les arts visuals es mengen una mica el ballarí.

Finalment, què ha d’esperar el públic d’un espectacle de dansa contemporània?

Només s’ha de deixar portar; no crec que hi hagi una actitud recomanable perquè l’espectador gaudeixi de la peça. A vegades, el públic surt de l’espectacle sorprès i, sovint, amb la sensació de no haver entès res. Potser no fa falta cercar res sobrenatural a la dansa contemporània, només trobar-hi el reflex de la vida.

Aquí teniu un tastet de l’última coreografia de Carmen Werner “Ni ogros, ni princesas”

Sara Torremocha Carrillo

“Algunes persones hi veuen un pollastre”

©Selfunfinished, Xavier le Roy

©Selfunfinished, Xavier le Roy

 

Què fa que un home sigui un home? La camisa? Els pantalons? Que s’assegui en una taula? I si en comptes de caminar endavant ho fa endarrere, si on hauria de tenir el cap hi té el cul i les mans semblen peus? Aquest és el xocant resultat de la singular proposta del coreògraf i ballarí Xavier Le Roy que ahir va presentar  el seu solo Self-unfinished al Mercat de les Flors.

“El cos pot transformar-se de moltes maneres, el moviment fa que el cos aparegui com dos cossos, algunes persones hi veuen un pollastre, plantes o altres coses” explicava Xavier Le Roy als informatius de TV3. Des de 1991, el ballarí i coreògraf ha fet un treball intens sobre el cos i la percepció del moviment que l’ha portat a descobrir aquest tipus de treball propi de contorsionistes i yoguis meditants.

A l’escenari només hi ha una senzilla taula i una simple cadira. Un decorat infinit de color blanc ataca la vista de l’espectador i l’obliga a mirar-s’ho tot com si fos una classe d’anatomia, res es pot amagar però tot es confon.

Xavier Le Roy és llicenciat en biologia molecular i diuen que aquest passat científic pot haver-lo inspirat a l’hora de moure i entendre el cos. El cos del ballarí fa metamorfosis al·lucinògenes que es mouen al ritme d’éssers estranys, inhumans.

De pollastres a amebes passant per éssers deformes i  cossos aberrants, la proposta de Xavier Le Roy es converteix en tot allò que l’espectador vulgui imaginar. Entre inquietant i còmic Self-unfinished és un ésser inacabat, una proposta sorprenent que acapara constantment l’atenció de l’espectador.

Júlia Talarn

Self-unfinished,  Xavier Le Roy:

Xavier Le Roy: “L’exposició és una experiència col·lectiva, tots en formem part”

Xavier Le Roy és doctor en biologia molecular per la Universitat de Montpeller i ha treballat com a ballarí i coreògraf des de l’any 1991. A partir dels seus treballs en solitari, com ara Self-unfinished (1998) i Product of Circumstances (1999), va obrir noves perspectives en el camp de l’art coreogràfic. El coreògraf presenta ‘Retrospectiva’ de Xavier Le Roy, que es podrà veure a la Fundació Antoni Tàpies des del 22 de febrer al 22 d’abril de 2012. És una exposició que capgira les convencions del museu. No hi trobarem quadres, sinó intèrprets que composen moviments coreogràfics. El museu també és un lloc de trobada i conversa amb el públic que el visita.

A grans trets, com es pot definir la teva obra coreogràfica?

No la podria definir en general. Cada obra explora una questió en concret. I mai aquesta questió és la mateixa. Però potser sí que té algunes característiques concretes: m’interessa sobretot el què pot produir un cos i com ho pot fer. També investigo sobre quins tipus de relacions s’estableixen entre el performer i el públic. Però crec que les meves coreografies són més aviat transversals.

I què es pot trobar a ‘Retrospectiva’ de Xavier Le Roy?

Un qüestionament de les convencions de l’espai expositiu, sense cap mena de dubte. S’ha canviat l’ús típic del museu, ha passat a ser un espai per a les arts del moviment.

En aquesta exposició també canvies totalment el rol de l’espectador. Creus que són ara els subjectes de l’experiència artística?

No són ELS subjectes, però definitivament sí que formen part com a subjectes de l’experiència. Diguem que són una part d’ella. La interacció entre els ballarins i ells fa que siguin subjectes diferents.

Crec que aquesta exposició no és només la teva retrospectiva. És a dir, és també la retrospectiva dels ballarins. Ells conversen amb el públic, comparteixen fets de la seva vida i tenen una clara interacció. Estàs d’acord amb mi?

Absolutament. Sí.

Però, a més a més, crec que és més com una transmissió recíproca. Hi ha molta gent implicada en aquesta retrospectiva: tu, el públic, els ballarins… Es pot definir com una experiència col·lectiva?

Sí, definitivament és una experiència col·lectiva. Hi estic totalment d’acord. M’agradaria posar èmfasi en que també és una retrospectiva del públic. Quan una persona visita l’exposició en certa manera també està realitzant la seva pròpia retrospectiva.

Per exemple?

Quan un ballarí explica a l’espectador que en 1994 estava fent ‘tal cosa’. L’espectador sempre recorda alguna anècdota d’aquell any. Una parella va contestar: “oh, al 1994 ens vam casar”.

Així l’espectador rememora anècdotes de la seva vida.

La qüestió és que tinguis experiències amb moments i records teus. La interacció que es desenvolupa entre el ballarí i els espectadors és molt interessant.

Quines són les primeres impressions que has tingut?

Fantàstiques! Ha vingut molta gent a veure-la i el públic ha reaccionat de maneres molt diferents.

Sé que a la Fundació Antoni Tàpies es tenen en especial consideració les visites de grups escolars. Com treballen els ballarins amb els nens?

Es pot fer exactament el mateix treball amb nens. No hi ha cap raó per la qual no es pugui fer. També és molt interessant veure com els nens entenen que no tenen un temps límit per quedar-se en l’exposició. És a dir, normalment a l’escola hi ha unes pautes molt concretes: “tens cinc minuts per fer tal cosa…”. I aquí no.

Suposo que el fet de no veure pintures a les parets de la Fundació també els sorprén.

Sí, molt. Ells són molt conscients que alguna cosa estranya està passant. Per exemple, un grup mirava un fragment de la meva coreografia Le Sacre du Printemps i automàticament alguns nens es van posar a imitar exactament el que feia el ballarí. Va ser espectacular.

Xavier Le Roy reflexiona sobre les obres que presentarà al Mercat de les Flors:


Veure l’entrevista completa, part 1.

Veure l’entrevista completa, part 2.

Maria Gracia Larrégola.

El Mercat de les Flors ja té programa pels propers quatre anys

El document marca els reptes concrets que haurà d’assolir el centre

L’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i el director del Mercat de les Flors, Francesc Casadesús, han signat  un document que garanteix la viabilitat del centre amb independència de l’aportació que les administracions li atorguin cada any.

Segons el Diari Ara, els resultats de l’últim programa del Mercat de les Flors “han estat un èxit”. Francesc Casadesús, explica però, que s’hi haurà d’afegir alguna cosa més: durant aquests quatre anys s’haurà de “potenciar i estabilitzar el treball amb els artistes catalans” i també “els projectes socials i comunitaris”.

A part d’aquestes fites, però, també s’han d’acomplir indicadors imposats: un 30% del seu pressupost ha d’esdevenir independent de l’Ajuntament i la Generalitat, s’hauran de programar 250 funcions fins al 2015 i, del total d’espectacles, l’espai haurà d’acollir un 40% de companyies catalanes, un 40% d’internacionals i un 20% d’Espanyoles.

Aquest programa pot servir de model per a la resta d’institucions culturals ja que, dimecres passat, Ferran Mascarell va defensar que tots els centres culturals “s’han de regir per un contracte programa concret”. A la signatura del contracte hi van assistir, a més del propi Ferran Mascarell, el tinent d’alcalde de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i president del Consorci Mercat de les Flors – Centre d’Arts de Moviment, Jaume Ciurana i el president del Mercat de les Flors, Francesc Casdesús.

Júlia Talarn

Ixiar Rozas: “Quién habla cuando habla la voz?”

© Euskampus / UPV

© Euskampus / UPV

La conferència: It’s like this changing landscape. Fragmentos sobre la voz d’Ixiar Rozas va obrir la tercera sessió de la Secció Irregular al Mercat de les Flors. La sala Pina Bausch va acollir les seves reflexions sobre les relacions de la dansa amb la veu, la parla i l’experimentació d’aquesta amb les arts escèniques.

L’escriptora, dramaturga, realitzadora de vídeo creacions, investigadora i docent es pregunta constantment “Quién habla cuando habla la voz?”.  Rozas explica que va enviar quatre e-mails a companys seus fent aquesta pregunta i durant la conferència llegeix què li van contestar. Per exemple, escriu a la coreògrafa Alma Söderberg -que per motius mèdics finalment no va poder assitir a aquesta sessió- i li pregunta quina és la seva experiència amb el ball, la dansa i la veu.

Rozas també ho pregunta a la coreògrafa basca Idoia Zabaleta: ella entén la boca com l’avantsala de l’espai escènic. És una imatge virtual que està en el cap de cadascú, que es gesta en la boca i que surt a l’exterior. Zabaleta creu que “podem arribar a tocar la veu”.

Ixiar Rozas escriu narrativa, poesia, articles i texts per a peces escèniques. Els seus materials s’han publicat a diversos països, com per exemple Mèxic, Itàlia, Regne Unit, Estats Units, Portugal, Rússia, entre d’altres. És doctora en Belles Arts amb una tesi on explora les relacions entre la veu, el cos i el llenguatge a l’escena actual de la dansa. Rozas també ha estat cofundadora i codirectora artística de Periferiak i realitza i dirigeix Humano caracol, una sèrie d’arxius micropoètics dedicats a creadors contemporanis.

Maria Gracia Larrégola

Bartomeu Ferrando intervé en la Secció Irregular

© Valèrie Lavoie

© Valèrie Lavoie

“Per començar, necessito a dos persones del públic que m’ajudin a sostenir una corda”. Bartomeu Ferrando ha començat així la seva actuació a la sala Pina Bausch del Mercat de les Flors. Línia sonora s’ha escenificat en el marc de la Secció Irregular.

Al voltant de la corda hi ha posat cinta adhesiva i després hi ha afegit tires de fils de llana de colors i trossos de paper de diari. A partir d’aquell moment, Ferrando es mou d’una banda a l’altra de la corda emulant una conversa, canviant moltes vegades de veu. Però l’espectador no coneix en cap moment de què parla. No l’entén.

Aquest performer i poeta visual utilitza un llenguatge inventat. Cap dels assistents a la sessió coneix el significat de les seves paraules. La seva parla és simpàtica, però també de vegades s’enfada, crida o gemega. Ferrando explica que intenta “crear connexions entre la visualitat i la sonoritat del llenguatge, i també paral·lelismes entre la línia i la veu”.

Bartomeu Ferrando és professor titular de performance i art intermèdia a la Facultat de Belles Arts de València. Ha fundat la revista Texto poético i forma part dels grups Flatus Vocis Trío, Taller de Música Mundana i Rojo, on s’exploren pràctiques creatives amb música, poesia i art d’acció.

Vídeo: Línia sonora al Festival Line up a Coimbra (Portugal, 2011).

Maria Gracia Larrégola

Clément Layes reflexiona sobre els noms dels objectes

© Dieter Hartwig

© Dieter Hartwig

“El somni i l’oceà són la poesia. La vida i l’energia són un bebè petit. El temps i el bebè petit són la generació. L’eina i la possibilitat són l’organització. El somni i l’organització són una nova possibilitat. La taula i l’atenció són el teatre. La mecànica i l’energia i la taula són una fàbrica. La ciència i la fàbrica són la tecnologia. El somni i la tecnologia i l’atenció són l’entreteniment”.

Clément Layes va presentar al Mercat de les Flors en el marc de la Secció Irregular Allége. La Sala Pina Bausch estava plena de gom a gom: fins i tot, hi havia gent asseguda a terra, a les escales i als laterals. A grans trets, Allége examina la possibilitat d’una acció que no està determinada des de fora però que alhora és creada des de dins de si mateixa.

El coreògraf francès pretén reflexionar sobre els límits del llenguatge coreogràfic. Però, per dur-ho a terme, també qüestiona molt encertadament la noció d’atorgar determinats noms a les seves coses. Per exemple, un drap brut és ‘el somni’, segons Layes; una planta petita és un ‘bebé’; un bullidor d’aigua per al te és ‘la ciència’…

Layes trenca, de manera fins i tot còmica, les convencions que s’estableixen a l’hora de fixar un nom concret per a una cosa. I també qüestiona el funcionament de l’individu en les estructures socials, polítiques i culturals. “La percepció, el drama, gairebé són gairebé el final”, conclou el coreògraf.

Maria Gracia Larrégola.

Qui són els coreògrafs de Danza Contemporánea de Cuba?

© Manuel Harlan

© Manuel Harlan

Aquí teniu un tastet d’allò més interessant dels coreògrafs de Danza Contemporánea de Cuba.

Juan Kruz, coreògraf de Casi

Juan Kruz Diaz de Garaio Esnaola va néixer a Legazpi, Guipúscoa, i va ser allà, al País Vasc, on va cursar estudis musicals al Conservatori Superior de Música de San Sebastià.  Poc després, Juan s’alçà com a contratenor a l’Acadèmia de Música Antiqua d’Àmsterdam, on va conéixer al coreògraf Marcelo Evelin. Aquest va convidar Juan a participar a la seva peça de dansa Muzot i el va fer explorar el cos com a mitjà d’expressió. Amb tants coneixements, el coreògraf d’origen vasc estava en contacte amb molts professionals de la dansa i a 1996 va crear la Companyia amb Sasha Waltz. Allà, Juan Kruz assumeix responsabilitats en la direcció i composició musical de diferents obres i  exerceix com a director d’assajos i assistent artístic de Sasha Waltz. Aquest coreògraf mostra especial interés per la relació entre la dansa i la música, i com aquesta darrera s’integra a representacions teatrals i espectacles.  Com creu amb fermesa en la col·laboració, Juan Kruz ha convidat a participar als seus projectes professionals com Joanna Dudley, MOPA, i Stephanie Thiersch.

Rafael Bonachela, coreògraf de Demo-n/Crazy

Rafael Bonachela, nascut a Barcelona el 1972, és el director artístic  i coreògraf de Bonachela Dance Company (BDC) i, també des del 2008, de la Sydney Dance Company. Amb només 20 anys, es va unir com a ballarí a l’entitat Rambert Dance i, al 1998,  va realitzar Three gone, four left standinges, la seva primera coreografia per aquesta companyia. Rafael es dedica a contemplar el moviment en el seu estat pur. Per això, s’abasteix del seu propi vocabulari gestual juntament amb les arts visuals i la cultura popular.  El seu llenguatge personal, innovador i enigmàtic  l’han portat a guanyar el Place Prize 2004, el reconeixement més important de coreografia  a Anglaterra, on també ha estat finalista en la categoria de Millor Coreògraf Contemporani.

Jan Linkens, coreògraf de Folía

Jan Linkens va néixer el 1958 a Maastrich i va ser també en terres holandeses on va educar-se en la dansa, en concret, al Conservatori Reial de La Haia. Després de 17 anys com a ballarí, coreògraf i maïtre de ballet, Jan Linkens va integrar el Ballet Nacional d’Holanda al 1977 i, dos anys més tard, va crear la seva primera coreografia. Jan Linkens ha creat més de 35 obres per a diferents companyies com Ballet Víctor Ullate, Ballet Opera Alemanya de Berlín i Danza Contemporánea de Cuba, entre altres.  De 1994 i 1995, va ser coreògraf principal i director artístic, amb Marks Jonkers, del Ballet de la Òpera Còmica de Berlín. Entre els reconeixements que ha rebut destaca el Primer Premi del Concurs Internacional de Coreografia de Colònia per l’obra For a close friends. A més, el seu ballet For you va ser un dels premiats al 1er Concurs Internacional de Coreografia de Tokio i Nuevas Cruzes va ser nominat, el 1997, com a millor coreografia al Premi Benois de la Dansa.

George Céspedes, coreògraf de Mambo 3XXL

George Enrique Céspedes Aguilera, nascut a Holguín (Cuba) el 1979, és el primer ballarí i coreògraf de Danza Contemporánea de Cuba. Es va graduar a l’Escola Nacional de Dansa com a ballarí-professor de Danza Moderna i Contemporánia. Ha rebut múltiples reconeixements arreu del món, entre els quals s’esmenta 1er Premi i medalla d’or a la categoria de Dansa Moderna i Contemporània al concurs Bento en Dança (Brasil) i  el Premi Luna a Danza Contemporánea de Cuba per Carmina Burana a l’Auditori Nacional de Mèxic. A més, ha estat finalista a Premios TMA (Theatre Award) i a Premios Olivier.

Sara Torremocha.

Danza Contemporánea de Cuba arriba a Barcelona

Miguel Iglesias, director de Danza Contemporánea, i Francesc Casadesús, director del Mercat de les Flors, durant la roda de premsa de presentació dels espectàcles.

@Sara Torremocha

D’esquerra a dreta. Miguel Iglesias, director de Danza Contemporánea de Cuba, i Francesc Casadesús, director del Mercat de les Flors, durant la roda de premsa d’avui.

Miguel Iglesias, director artístic de Danza Contemporánea de Cuba, ha presentat avui a Barcelona els dos cicles d’espectacles que ofereix la seva companyia. Ambdós programes es poden veure de l’1 al 4 de març a la sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors.

Danza Contemporánea de Cuba és una de les entitats de dansa més reconegudes de l’escena mundial, amb més de cinc dècades de treball  (fundada al 1959). La companyia selecciona els millors ballarins de Cuba i els disposa als interessos dels diferents coreògrafs, però sense oblidar l’essència cubana. Miguel Iglesias assegura que l’objectiu és fer “dansa contaminada”, de diferents cultures i essències; “la vida com la confluència de perspectives individuals”.

El primer programa es diu Casi i és una coproducció del Mercat de les Flors i la Companyia Sasha Waltz & Guest. Per què Casi? L’espectacle és una reflexió de l’estat de major vulnerabilitat de l’ésser humà i de la nostra continua insatisfacció per l’aparició de nous i nous reptes. Juan Kruz és el coreògraf de la peça i explica així el sentit de Casi:

“Estem quasi a punt d’assolir els nostres propòsits, però, de sobte, s’esvaeixen. M’interessava explorar tot allò que guardem per situacions íntimes, allò que ens fa més dèbils i no ho compartim fàcilment. És la part més humana la que més s’identifica el públic; si no trobo en l’espectacle les meves preocupacions com a públic, m’acabo saturant de focs artificials”.

La peça està realitzada per  22 ballarins, tots cubans,  i compta amb música afrocubana produïda en directe.  Juan Kruz confessa que “no volia fer un retrat de targeta postal, desitjava impregnar-me d’allò intrínsecament cubà”.

El segon programa està format per tres peces diferents: Demo-n /Crazy, Folia i Mambo 3XXI.

Demo-n/Crazy està dirigida pel coreògraf Rafael Bonachela i va ser comissionada per DanceEast. Aquesta peça mostra com els desitjos dels ballarins s’alliberen i controlen els moviments.  A Demo-n/ Crazy,  la dansa és un paisatge propi , la bellesa dels moviments enderroca els prejudicis i la veritat no es pot amagar.

Folía és una de les peces més aplaudides de Danza Contemporánea de Cuba i està dirigida pel coreògraf holandès Jan Linkens. La peça celebra l’alegria de viure amb la fusió de l’estil neoclàssic d’Holanda i la sensualitat i tècnica de la dansa moderna de l’illa.  A Folía, els cossos dels ballarins són vehicles per transmetre emocions i el ritme va creixent fins arribar al deliri.

Mambo 3XXI està dirigida per George Céspedes en col·laboració amb els ballarins de Música Alexis de la O Joga, Edwin Casanova González. A més, està comissionada per The Sadler’s Wells, DanceEast i Dance Consortium.  La peça, barreja de corbes i sensualitat, convida la Cuba actual a recuperar l’essència i els mites que la caracteritzen, però ara, en un nou context.

Segons el director, aquests dos programes s’han de concebre de forma unitaria, tot i el joc d’oposats que presenten: Casi és l’emoció des de la mirada; el segon programa és l’exitació des del ritme. No us ho podeu perdre.

PROGRAMA 1 (dijous 1 i divendres 2) > Casi de Juan Kruz de Garaio Esnaola.

PROGRAMA 2 (dissabte 3 i diumenge 4) >

Demo-n/Crazy de Rafael Bonachela.

Folía de Jan Linkens.

Mambo 3XXI de George Céspedes

Sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors. Preu de l’entrada 28 euros.

Sara Torremocha.

Loin… un trencaclosques sobre la identitat

© Patrick Imbert

A l’escenari tot és fosc. Tres megafons negres suspesos sobre un pivot roten de forma mecànica. A terra, tres neons s’encenen i s’apaguen a una intensitat variable i quatre plaques brillants conformen el que semblen taques  d’un líquid incert, potser petroli.

Enmig d’aquesta posada en escena nihilista i desolada  Rachid Oramdane es mou a un ritme cambiant, a cavall entre el frenetisme que susciten els sons d’una agitada ciutat  i els constants batecs d’uns sorolls mecanics.

La performance Loin… és un estudi sobre la identitat, un trencaclosques fet de trossets d’aquells sentiments que et fan sentir estranger, una finestra a la mentalitat aliena. Rachid aconsegueix  fer una aposta teatral dinàmica i experimental en la que s’alternen imatges, text i so buscant transportar l’espectador a mons intersubjectius a través del descobriment de la sigularitat de cada individu.

L’artista sembla voler destapar  el seu imaginari mental a través de l’alternança de plataformes i dispositius tot creant un clima incert i accelerat. L’inclusió de molta informació és, de vegades però, negativa. Dispersar la ment de l’espectador fent-lo oscil·lar entre les imatges projectades, el text recitat i els moviments del ballarí dificulten la comprensió d’un significat global.

El que va sorprendre més la platea va ser el gran registre de moviment de que disposava el ballarí argelí. De les impossibles convulsions del cramp fins a la sensualitat ondulada dels balls àrabs, de la suspensió de moviments acompasats a la rotació dels megafons fins al frenetisme histèric d’un ciutat vietnamita. Fi de l’espectacle. Alguns espectadors aixecats de les cadires aplaudiren amb força. Torna quan vulguis Rachid Oramdane, una fascinant  descoberta.

Júlia Talarn

Xavier Le Roy o subversió del temps i l’espai

© Maria Gracia Larrégola

“En aquesta mostra hi haurà una forta relació entre l’espectador i l’obra”, així es proposa ‘Retrospectiva’ de Xavier Le Roy, a la Fundació Antoni Tàpies. L’exposició romandrà oberta des del 22 de febrer al 22 d’abril de 2012. El coreògraf pretén extreure’n una experiència col·lectiva i entrar en diàleg amb els espectadors. Un diàleg entre diverses disciplines artístiques en estat pur.

Des d’un primer moment, el visitant entra a la Fundació i arriba a la sala principal -buida totalment-. Quatre ballarins se li apropen però, de sobte, marxen corrent. La perplexitat de l’espectador és màxima. Els performers tornen i cadascú realitza moviments coreògrafics diferents: un es queda estàtic, quiet, immòbil; un altre presenta uns moviments amb un clar inici i final… La primera impressió en endinsar-se en l’exposició és aquesta: són exercicis coreògrafics que formen part d’espectacles anteriors de Xavier Le Roy.

Aquest projecte és una coproducció de la Fundació Antoni Tàpies, el Mercat de les Flors i el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). El públic podrà veure els espectacles en el format tradicional al Mercat de les Flors: Self Unfinished es podrà veure el proper 10 de març; Product of Circumstances, el dia 12 d’abril; i low pieces, el 14 i 15 d’abril.

El coreògraf francès pretén subvertir el temps i l’espai del museu. Pretén alterar l’ordre arquetípic establert. Interroga tots els elements d’una obra d’art. Tots i cadascun d’ells. Vol que la dansa s’entengui -en aquest cas- com un procès, tot i que el marc que l’envolta sigui el d’un museu on normalment s’hi exposen productes. I és una subversió molt interessant.

Per aquest motiu, no es tracta d’una retrospectiva que analitzi la seva trajectòria com a coreògraf, sinó que més aviat pretén “produire quelque chose de noveau”.

Maria Gracia Larrégola.

Xavier Le Roy, a la Fundació Antoni Tàpies

© Maria Gracia Larrégola

© Maria Gracia Larrégola

“Retrospectiva” de Xavier Le Roy és una exposició temporal de la Fundació Antoni Tàpies concebuda com una coreografia d’accions que duen a terme una sèrie d’intèrprets durant tot el període expositiu. Aquestes accions componen situacions que permeten explorar la manera com usem, consumim o produïm temps.

Aquesta exposició fa servir el concepte de retrospectiva més com a mode de producció que com a mostra de la trajectòria d’un artista. L’exposició pretén reformular elements coreogràfics d’una tria de peces en accions en viu en les quals s’intersequen les estructures teatral i museística.

Basada en coreografies individuals de Xavier Le Roy creades entre el 1994 i el 2010, l’exposició es desplega en tres eixos de temps: la durada de la visita del públic, el treball diari de setze intèrprets, i el desenvolupament d’una peça nova al llarg del període d’exposició.

En el marc d’aquesta exposició, el Mercat de les Flors també ha organitzat una sèrie d’espectacles del coreògraf. Self Unfinished es podrà veure el proper 10 de març; Product of Circumstances, el dia 12 d’abril; i low pieces, el 14 i 15 d’abril.

Maria Gracia Larrégola.

‘Retrospectiva’ de Xavier Le Roy

Imatges de ‘Retrospectiva’ de Xavier Le Roy, exposició concebuda com una coreografia d’accions que duen a terme una sèrie d’intèrprets durant tot el període expositiu, del 22 de febrer al 22 d’abril a la Fundació Antoni Tàpies.

© Maria Gracia Larrégola

El Ballet Contemporani d’Alger estrena Nya

© Laurent Aït Benalla

© Laurent Aït Benalla

Abou Lagraa, com  a director artístic, i la Nawal, com a cap d’instrucció, van estrenar Nya el dijous 16 de febrer a les nou del vespre a la sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors.

La peça és una barreja entre la tècnica del ballet tradicional i l’expressió emocional de la dansa contemporània. Tot i que els deu ballarins tenen diferents complexitats físiques, fan que els seus moviments encaixin en una unitat completament harmònica. La perfecta execució de la coreografia mostra el gran esforç dels joves durant el procés de formació; els nous professionals han aconseguit deslligar-se de la tècnica espontània amb la que van començar.

El públic queda admirat davant la bellesa del moviment i la complexitat de les figures. Les dues músiques que composen la peça (el Bolero de Ravel i les cançons de  Houria Aïchi) mostren la barreja de la cultura francesa i argelina amb delicadesa. A més, la lleugeresa de la coreografia i la perfecta correspondència amb la música fa que la peça no s’adreci només a la vista, sinó a tots els sentits de l’espectador.

Qui estigui interessat pot veure aquest espectacle fins el 19 de febrer (a les 21 h., diumenge a les 19 h.) a la sala Maria Aurèlia Capmany, al Mercat de les Flors.

Sara Torremocha Carrillo

Dansa i hashtag comparteixen l’escenari

© Júlia Talarn / Usuaris del twitter vinculats al sector cultural van retransmetre l’espectacle des de les butaques

Aquest dijous 9 de febrer el centre d’arts escèniques Mercat de les Flors va fer una prova pilot sobre l’ús del twitter entre el públic d’un espectacle de dansa. A través del  hashtag #piulaiballa, els espectadors estaven convidats a comentar i compartir, en temps real, les reflexions que els suggeria Moviments Polítics de Sònia Gómez.

Al twitter si va poder recollir tot tipus d’opinions, des d’aquells que trobaven l’aposta “delirant” per la dificultat que suposava fer tweets i mirar la peça a la vegada fins aquells que creien que era una  “eina molt interessant”. Tot i això, també hi va haver qui es va queixar per la crítica “salvatge” d’alguns tuitaires. Això sí, tothom estava d’acord que quan l’espectacle atrapava s’havia de “parar el tweets i disfrutar”.

 

Júlia Talarn

 

Articles relacionats:

El hastag #piulaiballa a twitter

Teatres americans ofereixen seients per tuitaires

La creativitat via Twitter per Gemma Urgell

Teatre 2.0: El públic twiteja sensacions durant una representació d’Incubo

Abou Lagraa: “Per què no oferim el nostre saber a la dansa d’Algèria?”

© Sara Torremocha / Nawal Lagraa (a l’esquerra) i Abou Lagraa (el segon, des de la dreta) a la roda de premsa al Mercat de les Flors.

Nawal i Abou presenten Nya, el primer fruit del projecte Pont Cultural de la Mediterrània

“Per què no oferim el nostre saber fer a la dansa d’Algèria?”, van pensar la  Nawal i l’Abou l’any 2009. Així va néixer la seva proposta que té com a objectiu proporcionar eines als ballarins argelians per prosperar en la dansa. El projecte va convertir-se en una realitat gràcies al Ministeri de Cultura d’Algèria. A més, compta amb la participació del Ballet Nacional d’Algèria, l’Agència Algeriana per a la Projecció Cultural, i evidentment, la companyia La Baraka (creada el 1998 per Abou Lagraa).

El projecte Pont Cultural de la Mediterrània es podria definir com la suma de formació i creació de dansa. Abans de realitzar la peça Nya, els 10 ballarins seleccionats (dels 400 presentats al càsting) han passat per un llarg procés de formació de dos anys i mig, sota la direcció de la Nawal. “Eren ballarins afamats de dansa; la televisió, Internet i el carrer els havia ensenyat a moure’s, però necessitaven creure que la música del seu país tenia un lloc per ells”, explica la ballarina.

Nya, en català “confiar en la vida”, il·lustra la memòria col·lectiva francesa i algeriana amb dues peces molt diferents: El Bolero de Maurice Ravel i les cançons d’Houria Aïchi.  Aquesta barreja artística ha tingut una rebuda tan satisfatòria al seu país que realitzaran una gira nacional, per 50 ciutats d’Algèria.  A Espanya, El Ballet Contemporain d’Alger ja ha actuat a Bilbao, Granada, Sevilla, i després de fer-ho a Barcelona, continuarà amb Santiago de Compostela i Gijón.

L’espectacle es podrà veure del 16 al 19 de febrer (a les 21h, diumenge a 19h) a la sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors. El seu preu és de 22 € i té una duració d’una hora i 20 minuts amb pausa.

Sara Torremocha.

#10xballar i #piulaiballa al @mercatflors

#10xballar

© Maria Gracia

Aquest dijous, dia 9 de febrer, Sònia Gómez va tornar una altra vegada a l’escenari amb el seu espectacle ‘Moviments Polítics’. La sala Maria Aurèlia Capmany va acollir una innovadora proposta del Mercat de les Flors: el #piulaiballa. La funció es va poder seguir a twitter, gràcies a la participació de destacats usuaris d’aquesta xarxa social vinculats al sector cultural català, que van piular en directe des dels seus seients.

En finalitzar l’espectacle hi va haver un nou 10xballar, com cada dijous. En aquest cas, l’Albert Miralles i la Montse Virgili, d’iCat FM, van proposar els seus deu temes musicals preferits. Leave home, de Chemical Brothers, La tormenta de arena, de Dorian, Groove is in da hart, de Dee lite, entre d’altres van sonar al foyer del Mercat de les Flors. Es va habilitar una pantalla gegant per poder seguir les piulades que s’havien fet durant l’espectacle. Aquesta sessió musical també es va poder seguir per twitter, amb els hastags #10xballar i #postfuncio.

Albert Miralles i Montse Virgili presenten el programa radiofònic  Cabaret Elèctric a iCat FM, de dilluns a divendres a les 21.00 hores. Aquest programa és un magazín informatiu cultural on s’expliquen tots els esdeveniments artístics de la ciutat.

El proper 10xballar es celebrarà el 16 de febrer i el convidat estrella serà Lluís Cabrera, fundador del Taller de Músics. L’activitat és gratuïta i començarà després de l’espectacle del Ballet National Algérien.

Maria Gracia Larrégola.

Podreu gaudir de l’espectacle Mambo + Casi  entre els dies 1 i 4 de març.

Continua llegint

L’estrena de Moviments Polítics

Sònia Gómez, amb el seu estil provocatiu i atrevit, va tornar ahir als escenaris amb Moviments Polítics, on reflexiona sobre política sense paraules. L’estrena va tenir lloc a les nou del vespre a la sala Maria Aurèlia Capmany al Mercat de les Flors,  entitat coproductora de l’obra.

Entregats completament a l’espectacle, Sònia Gómez, Txalo Toloza i el seu equip ens porten a un món alternatiu, Tità, on també hi tenen lloc les reflexions sobre la vida en general. Si haguéssim d’escollir una frase per descriure Moviments Polítics, podríem dir que es tracta d’una obra que ens porta “veritat”; cada moviment deixa anar les emocions i pensaments del moment, ara ja no es poden amagar amb la mirada o amb boniques i complexes paraules. Així doncs, l’equip de Sònia Gómez ens presenta la maternitat, com allò més natural i més vinculat a la vida, i pretén incitar-nos a moure’ns des d’aleshores, des del nostre propi naixement, però d’una forma sofisticada i arriscada.

La posada en escena,  natural, però no espontània, s’apropa a nosaltres amb una força que es va directament a la ment; pretén deslligar-nos de qualsevol vincle convencional i simplement deixar-nos portar per una ficció que, al cap i a la fi, no és més que una realitat descontextualitzada. /Sara Torremocha.

Podreu gaudir de l’espectacle de la Sònia Gómez i el seu equip fins al diumenge 12 de febrer al Mercat de les Flors.

Sònia Gómez assajant l'obra moviment polítics quan estava embarassada

MOVIMENTS POLÍTICS

Dies: Entre el 3 i el 12 de febrer

Lloc: Mercat de les Flors, Sala Maria Aurèlia Capmany

Preu: entre 7’5 i 15 €

On comprar-les:

El performer Xavier Le Roy visitarà el Mercat de les Flors per oferir els següents espectacles:

Self Unfinished, 10 de març; Le Sacre du Printemps, 28 i 29 de març; Product of Circumstances, 12 d’abril i low pieces, el 14 i 15 d’abril.

A grans trets, l’espectador assistirà al qüestionament de les arts escèniques convencionals, dutes a terme pel coreògraf. Els típics rols en la dansa canviaran, l’espai i el temps també s’entendran de maneres molt diferents a com les veiem fins ara.

A més, a la Fundació Antoni Tàpies es podrà veure des del 24 de febrer al 22 d’abril Retrospectiva de Xavier Le Roy. És una exposició concebuda com una coreografia d’accions que duen a terme una sèrie d’intèrprets durant tot el període expositiu. Aquestes accions componen situacions que permeten explorar la manera com usem, consumim o produïm temps.

Retrospectiva de Xavier Le Roy, a la Fundació Antoni Tàpies © Albert Ibanyez

[El vídeo que es mostra a continuació correspon a la perfomance que va realitzar Xavier Le Roy al MoMA de Nova York els dies 2, 5 i 6 de febrer de 2011].

XAVIER LE ROY

Dies:  

Self Unfinished: 10 de març

 Le Sacre du Printemps: 28 i 29 de març

 Product of Circumstances: 12 d’abril

 low pieces: 14 i 15 d’abril.

Lloc: Mercat de les Flors, Sala Maria Aurèlia Capmany

Preu: entre 6 i 12 €

On comprar-les:

  • A través del web del Mercat de les flors
  • Trucant al: Tel. 93 426 18 75 / 93 426 01 06
  • A les guixetes del Mercat de les flors

Nacera Belaza passarà pel Mercat de les Flors el dia 25 de febrer amb el seu espectacle Le temps scellé

Nacera Belaza,  Le temps scellé

© Philippe Sébirot

LE TEMPS SCELLÉ

Dies:  25 de febrer

Lloc: Mercat de les Flors, Sala Maria Aurèlia Capmany

Preu: entre 13 i 15 €

On comprar-les:

  • A través del web del Mercat de les flors
  • Trucant al: Tel. 93 426 18 75 / 93 426 01 06
  • A les guixetes del Mercat de les Flors

Rachid Ouramdane passarà pel Mercat de les Flors amb l’espectacle “Loin…”  els dies 22 i 23 de febrer

Rachid Ouramdane, “Loin…”

© Patrick Imbert

© Patrick Imbert

© Patrick Imbert

© Patrick Imbert

LE TEMPS SCELLÉ

Dies:  22 i 23 de febrer

Lloc: Mercat de les Flors, Sala Maria Aurèlia Capmany

Preu: entre 13 i 15 €

On comprar-les:

  • A través del web del Mercat de les flors
  • Trucant al: Tel. 93 426 18 75 / 93 426 01 06
  • A les guixetes del Mercat de les Flors

El Ballet National Algérien passarà pel mercat del 16 al 19 de febrer de 2012 amb l’espectacle NYA

Ballet National Algérien, NYA

 

NYA

Dies:  16 al 19 de febre

Lloc: Mercat de les Flors, Sala Maria Aurèlia Capmany

Preu: entre 13 i 15 €

On comprar-les:

  • A través del web del Mercat de les flors
  • Trucant al: Tel. 93 426 18 75 / 93 426 01 06
  • A les guixetes del Mercat de les Flors

Bloc a WordPress.com.

%d bloggers like this: