(Re)visió i (re)flexió de l’autoritat

“L’art pertany a un sistema que sempre resulta innocent mentre que l’acció política té com a principi fonamental la responsabilitat”.

Yukio Mishima

1926776_711414395546232_1805964646_n

© CND

I, de sobte, una veu en off que ens desitja bon viatge. Però, un viatge a on? És un viatge a un lloc estrany. Un no-lloc, podríem dir. Al mig de l’escena, hi ha una soga que es recargola cap a dalt lentament, per deixar-nos veure que la punta és la soga d’un penjat. Aquesta peça està farcida de metàfores, plenes de significació actual.

La revisió de com el poder juga amb nosaltres, segurament, seria un bon resum de tot plegat. Una reflexió sobre l’autoritarisme i el nostre rol social en aquest engranatge de poder. Les posicions hieràtiques dels ballarins, que se suïciden una i una altra vegada, posen en dubte allò que som, on som, el paper que cadascú interpreta en la societat. Som còmplices de tot allò que està passant.

Ens trobem davant d’un grup d’alts càrrecs d’algun exèrcit, no sabem quin. Però parlen en japonès. La música evolvent de la peça ens situa en un univers asiàtic. Les imatges inquietants de la peça ens transporten a un viatge al Japó de la II Guerra Mundial. Però aquests dirigents no tenen ningú a qui manar. Estan sols.

1959418_712964035391268_894899650_n

© CND

El vestuari ens assegura també que són dirigents diferents. Tots duen diferents uniformes. Cuidadíssima elecció de la mà del dissenyador David Delfín, en aquesta ocasió. Nippon-Koku utilitza un altaveu des d’on apareix la veu d’un dirigent que no es veu a escena. Un dirigent que dóna ordres en japonès. Una reminiscència potser de la novel·la de George Orwell, 1984.

La filosofia de l’escriptor japonès Yukio Mishima evoca una coreografia més violenta que mai. Bellesa i violència, a la vegada. Coreografies en parelles i parts grupals amb força i pes angoixen l’espectador fins a un punt colpidor i estremidor.

Aquest espectacle de la Compañía Nacional de Danza duu el llenguatge coreogràfic singular del director de la companyia La Veronal, Marcos Morau, recentment guardonat amb el Premio Nacional de Danza 2013. Un repte molt gran per a tots els ballarins de la CND, que s’han hagut d’identificar més que mai amb els moviments abstractes dels universos particulars, país a país, que explora La Veronal. Un repte que també afegeix la narració de la història no només partint de la dansa, sinó que també hi són molt presents el cinema, la literatura i la fotografia. Híbrid i trans- en moviment.

Anuncis

CND a Barcelona

SLEEPLESS

Lucio Fontana va voler traspassar violentament la bidimensionalitat de la pintura per ressaltar-ne un tercer pla, el més filosòfic i transcendental, tallant amb un ganivet les seves teles de dalt a baix. De la mateixa manera, Jirí Kylian busca explorar les altres dimensions de la dansa amb l’espectacle Sleepless.
Les incisions de Fontana no les trobem només en les teles de les que apareixen i desapareixen les parts dels cossos dels ballarins de la Compañía Nacional de Danza , sinó també en la música. La violència de les ganivetades que infligeix la música es combina en la coreografia amb moviments suaus, bruscos i elèctrics que exploren al llarg de l’espectacle noves dimensions tan físiques, com emocionals i espirituals.

BABYLON

Babylon, com  la torre de Babel, és un joc de juxtaposició d’elements i moviments portat a terme per 18 ballarins. Desplaçaments, torcions i girs busquen l’equilibri entre l’individu i el conjunt en una coreografia plena de sensacions. L’agitació i la inestabilitat rítmica de la  simfonia número 8 de Dimitri Shostacóvich es veu reforçada per la gran variació de moviments de la peça: ara a dalt, ara a baix, en conjunt o en duet.

Tal i com si seguíssim l’espiral de la torre babilònica, l’espectador entra dins d’una dinàmica inquietant que fluctua entre moviments rígids i suaus conduits per la ballarina Tamako Akiyama. La peça culmina amb un duet on la ballarina japonesa transporta els espectadors en un punt incert situat en un món llunyà on la tendresa i la incertesa ballen la història d’amor més bella de puntetes.

WALKING MAD

Walking Mad va ser la tercera proposta de la nit. La Compañía Nacional de Danza va presentar aquesta coreografia de Johan Inger com a punt i final del seu espectacle. És una peça quasi metateatral, on un director d’orquestra, un mur i el Bolero de Ravel s’interrelacionen d’una manera molt física. Amb el crescendo musical de la peça, el director també comença a mostrar-se cada vegada més excitat. Aquesta sensació s’encomana a la resta de ballarins que, a mode de gnoms eròtics, es mouen per l’escena àvids de sexe i festa. No obstant, Inger assegura que el caràcter eròtic de l’obra ha de quedar en un segon terme, que no és la pretensió principal de la coreografia.

Com si entréssim en una bombolla, la banda sonora del compositor francès, de vegades amb un fort volum i d’altres, molt baixa, entra dins la ment de l’espectador de manera molt contundent. I el mur, una estructura de fusta massissa, divideix l’escena en dues parts, en dues estances de la quotidianitat dels ballarins. El resultat és una peça on la dansa i la narració interactuen contínuament.

Júlia Manresa, Júlia Talarn i Maria Gracia

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

%d bloggers like this: