(Re)visió i (re)flexió de l’autoritat

“L’art pertany a un sistema que sempre resulta innocent mentre que l’acció política té com a principi fonamental la responsabilitat”.

Yukio Mishima

1926776_711414395546232_1805964646_n

© CND

I, de sobte, una veu en off que ens desitja bon viatge. Però, un viatge a on? És un viatge a un lloc estrany. Un no-lloc, podríem dir. Al mig de l’escena, hi ha una soga que es recargola cap a dalt lentament, per deixar-nos veure que la punta és la soga d’un penjat. Aquesta peça està farcida de metàfores, plenes de significació actual.

La revisió de com el poder juga amb nosaltres, segurament, seria un bon resum de tot plegat. Una reflexió sobre l’autoritarisme i el nostre rol social en aquest engranatge de poder. Les posicions hieràtiques dels ballarins, que se suïciden una i una altra vegada, posen en dubte allò que som, on som, el paper que cadascú interpreta en la societat. Som còmplices de tot allò que està passant.

Ens trobem davant d’un grup d’alts càrrecs d’algun exèrcit, no sabem quin. Però parlen en japonès. La música evolvent de la peça ens situa en un univers asiàtic. Les imatges inquietants de la peça ens transporten a un viatge al Japó de la II Guerra Mundial. Però aquests dirigents no tenen ningú a qui manar. Estan sols.

1959418_712964035391268_894899650_n

© CND

El vestuari ens assegura també que són dirigents diferents. Tots duen diferents uniformes. Cuidadíssima elecció de la mà del dissenyador David Delfín, en aquesta ocasió. Nippon-Koku utilitza un altaveu des d’on apareix la veu d’un dirigent que no es veu a escena. Un dirigent que dóna ordres en japonès. Una reminiscència potser de la novel·la de George Orwell, 1984.

La filosofia de l’escriptor japonès Yukio Mishima evoca una coreografia més violenta que mai. Bellesa i violència, a la vegada. Coreografies en parelles i parts grupals amb força i pes angoixen l’espectador fins a un punt colpidor i estremidor.

Aquest espectacle de la Compañía Nacional de Danza duu el llenguatge coreogràfic singular del director de la companyia La Veronal, Marcos Morau, recentment guardonat amb el Premio Nacional de Danza 2013. Un repte molt gran per a tots els ballarins de la CND, que s’han hagut d’identificar més que mai amb els moviments abstractes dels universos particulars, país a país, que explora La Veronal. Un repte que també afegeix la narració de la història no només partint de la dansa, sinó que també hi són molt presents el cinema, la literatura i la fotografia. Híbrid i trans- en moviment.

Siena o la revisió del Renaixement

“I’ve just had the feeling that you and I have done this before”.

Renaixement-Lespectador-Juntament-XXI-Monteverdi_ARAIMA20130322_0061_3

L’obra transcorre en un museu. Hi ha un gran llenç de Tiziano. És la Venus d’Urbino. Pura carnalitat. És una dona despullada en primer pla, darrere seu hi ha un gos i dues dones que busquen quelcom en un bagul. El cos s’exposa. És el cos representat. Durant els primers segons, una noia vestida de verd la mira. El cos la contempla. És el cos viu. Onirisme i inquietud arreu. Pertorbació màxima, amb ecos cinematogràfics provinents del cinema de Pasolini.

Però no només és un museu. La sala també es converteix en un pavelló esportiu, on els ballarins són mestres d’esgrima. També és un supermercat, icona per excel·lència de l’(hiper)consumisme actual. Però també és un tanatori. La mort és molt present al llarg de la peça. Les narracions amb la veu en off en parlen, els ballarins en parlen.

I Siena, per què? Perquè l’obra gira entorn del renaixement, del cos humà i l’home com a centre de l’univers. Per a Marcos Morau, director de la companyia, el llindar de l’humanisme és el punt de partida de la societat actual. La Veronal vol veure com s’ha desvirtuat l’home durant els segles fins els nostres dies. I ara on es troba l’individu? En una massa totalment homogènia. Anònima.

Siena no és només dansa. És molt més que això. És un cúmul de magnífiques transversalitats: cinema, pensament, art i teatre agafats de la mà per originar aquesta gran reflexió col·lectiva. I és que els membres de la companyia provenen d’àmbits tan diferents com la fotografia, la dansa, la literatura i el cinema. Aquesta aposta jove i plena de disseccions artístiques fa que les referències culturals siguin màximes i l’espectacle no es limiti únicament a la dansa contemporània. És més que això.

Maria Gracia Larrégola

Bloc a WordPress.com.

%d bloggers like this: