Els secrets d’una vida

 

Arribo a la plaça Margarida Xirgu i entro a la carpa del Cirque Ici. Johann Le Guillerm renilla com un cavall. Els colors marrons abunden en l’escenografia i el seu vestuari. Tot és de fusta. Tot és natural. Bocabadats amb la posada en escena fins a l’últim detall, entrem en una jungla plena de secrets. Els secrets que ens vol contar Le Guillerm.

És una jungla amb fanalets que envolten la pista del circ. Són uns fanalets que van i venen, de manera automàtica per un rail. Apareixen llistons i caragols de fusta. Mai hauria pensat que amb aquests materials es poguessin arribar a fer les meravelles tan espectaculars que Le Guillerm va fer.

És una metàfora de la vida. De tots els equilibris que arriba a fer l’ésser humà des que és petit, fins a morir. L’ingeni demencial de Le Guillerm és lloable fins a l’últim moment del seu espectacle. Té el do de convertir objectes aparentment fútils en figures realment grandioses. Són petits detalls que fan que això sigui més que una funció de circ.

És molt més que això. Els nens podran gaudir veient com se les ingenia per convertir infinits llistons de fusta en una figura de 3 dimensions, on fins i tot s’hi pot pujar a sobre. Le Guillerm aconsegueix fer accions quasi bé impossibles i utòpiques en una realitat que costa de creure. Posar a provar el circ experimental. Jo mateixa no vaig poder evitar de rascar-me els ulls, incrèdula, perquè no em creia el que estava veient. Superb.

Els més petits tindran l’oportunitat de veure un circ nou, diferent i fresc. Un circ gens convencional. I els més grans gaudiran com si fossin nens petits.

 

 

Secret, del Cirque Ici amb Johann Le Guilerm es podrà veure al Mercat de les Flors fins el proper dia 21 d’abril. Aquest espectacle s’emmarca en el cicle de circ #circdaramateix.

 

Maria Gracia Larrégola

Anuncis

(Re)visió i (re)flexió de l’autoritat

“L’art pertany a un sistema que sempre resulta innocent mentre que l’acció política té com a principi fonamental la responsabilitat”.

Yukio Mishima

1926776_711414395546232_1805964646_n

© CND

I, de sobte, una veu en off que ens desitja bon viatge. Però, un viatge a on? És un viatge a un lloc estrany. Un no-lloc, podríem dir. Al mig de l’escena, hi ha una soga que es recargola cap a dalt lentament, per deixar-nos veure que la punta és la soga d’un penjat. Aquesta peça està farcida de metàfores, plenes de significació actual.

La revisió de com el poder juga amb nosaltres, segurament, seria un bon resum de tot plegat. Una reflexió sobre l’autoritarisme i el nostre rol social en aquest engranatge de poder. Les posicions hieràtiques dels ballarins, que se suïciden una i una altra vegada, posen en dubte allò que som, on som, el paper que cadascú interpreta en la societat. Som còmplices de tot allò que està passant.

Ens trobem davant d’un grup d’alts càrrecs d’algun exèrcit, no sabem quin. Però parlen en japonès. La música evolvent de la peça ens situa en un univers asiàtic. Les imatges inquietants de la peça ens transporten a un viatge al Japó de la II Guerra Mundial. Però aquests dirigents no tenen ningú a qui manar. Estan sols.

1959418_712964035391268_894899650_n

© CND

El vestuari ens assegura també que són dirigents diferents. Tots duen diferents uniformes. Cuidadíssima elecció de la mà del dissenyador David Delfín, en aquesta ocasió. Nippon-Koku utilitza un altaveu des d’on apareix la veu d’un dirigent que no es veu a escena. Un dirigent que dóna ordres en japonès. Una reminiscència potser de la novel·la de George Orwell, 1984.

La filosofia de l’escriptor japonès Yukio Mishima evoca una coreografia més violenta que mai. Bellesa i violència, a la vegada. Coreografies en parelles i parts grupals amb força i pes angoixen l’espectador fins a un punt colpidor i estremidor.

Aquest espectacle de la Compañía Nacional de Danza duu el llenguatge coreogràfic singular del director de la companyia La Veronal, Marcos Morau, recentment guardonat amb el Premio Nacional de Danza 2013. Un repte molt gran per a tots els ballarins de la CND, que s’han hagut d’identificar més que mai amb els moviments abstractes dels universos particulars, país a país, que explora La Veronal. Un repte que també afegeix la narració de la història no només partint de la dansa, sinó que també hi són molt presents el cinema, la literatura i la fotografia. Híbrid i trans- en moviment.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

%d bloggers like this: