(Re)visió i (re)flexió de l’autoritat

“L’art pertany a un sistema que sempre resulta innocent mentre que l’acció política té com a principi fonamental la responsabilitat”.

Yukio Mishima

1926776_711414395546232_1805964646_n

© CND

I, de sobte, una veu en off que ens desitja bon viatge. Però, un viatge a on? És un viatge a un lloc estrany. Un no-lloc, podríem dir. Al mig de l’escena, hi ha una soga que es recargola cap a dalt lentament, per deixar-nos veure que la punta és la soga d’un penjat. Aquesta peça està farcida de metàfores, plenes de significació actual.

La revisió de com el poder juga amb nosaltres, segurament, seria un bon resum de tot plegat. Una reflexió sobre l’autoritarisme i el nostre rol social en aquest engranatge de poder. Les posicions hieràtiques dels ballarins, que se suïciden una i una altra vegada, posen en dubte allò que som, on som, el paper que cadascú interpreta en la societat. Som còmplices de tot allò que està passant.

Ens trobem davant d’un grup d’alts càrrecs d’algun exèrcit, no sabem quin. Però parlen en japonès. La música evolvent de la peça ens situa en un univers asiàtic. Les imatges inquietants de la peça ens transporten a un viatge al Japó de la II Guerra Mundial. Però aquests dirigents no tenen ningú a qui manar. Estan sols.

1959418_712964035391268_894899650_n

© CND

El vestuari ens assegura també que són dirigents diferents. Tots duen diferents uniformes. Cuidadíssima elecció de la mà del dissenyador David Delfín, en aquesta ocasió. Nippon-Koku utilitza un altaveu des d’on apareix la veu d’un dirigent que no es veu a escena. Un dirigent que dóna ordres en japonès. Una reminiscència potser de la novel·la de George Orwell, 1984.

La filosofia de l’escriptor japonès Yukio Mishima evoca una coreografia més violenta que mai. Bellesa i violència, a la vegada. Coreografies en parelles i parts grupals amb força i pes angoixen l’espectador fins a un punt colpidor i estremidor.

Aquest espectacle de la Compañía Nacional de Danza duu el llenguatge coreogràfic singular del director de la companyia La Veronal, Marcos Morau, recentment guardonat amb el Premio Nacional de Danza 2013. Un repte molt gran per a tots els ballarins de la CND, que s’han hagut d’identificar més que mai amb els moviments abstractes dels universos particulars, país a país, que explora La Veronal. Un repte que també afegeix la narració de la història no només partint de la dansa, sinó que també hi són molt presents el cinema, la literatura i la fotografia. Híbrid i trans- en moviment.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Bloc a WordPress.com.

%d bloggers like this: