sessio2_350x200

Dues persones, Itziar Okariz i Víctor Iriarte, se situen una davant de l’altra a la petita sala Sebastià Gasch del Mercat de les Flors. Okariz duu uns fulls de paper amb seqüències de números apuntades. Hi ha dos micròfons. Els dos performers es miren i comencen a repetir un nombre finit de la seqüència de dígits del número ∏. Okariz llegeix els números, Iriarte els repeteix a l’uníson. Okariz quasi tanca els ulls i a les parpelles duu pintats uns altres ulls blaus, oberts, que miren fixament a Iriarte, mentre aquest mira contínuament els seus llavis per repetir la seqüència numèrica. A vegades és més ràpid, més lent, més fort o més fluix.

Falsejant aquest joc de mirades es produeix la complicitat en el llenguatge, que fa que ambdós vagin dient els números gairebé a la vegada. Els números, poc a poc, van agafant una existència pròpia, ja que es van convertint en els autèntics protagonistes de l’acció. La seqüència del número ∏ és infinita. Part de públic, quan passen vint minuts de l’inici, comença a marxar, potser conscient d’aquesta infinitud. Potser també conscient de la nostra finitud que, davant de la seqüència de números interminables, és molt clara.

L’artista basca Itziar Okariz es mostra molt interessada en la construcció de la identitat i la subversió de les estructures de representació existents, de la mateixa manera que també explora les relacions cos-espai, en un àmbit públic o privat. La repetició de les seves accions en diversos llocs també és un tret característic d’Okariz, ja que també està interessada en crear matisos i petites diferències entre els espais públics o privats. Amb el seu particular caràcter transgressor, ha realitzat diverses accions com Mear en espacios públicos o privados o Trepar edificios, on planteja el conflicte que s’estableix amb les construccions socials que determinen la nostra identitat personal o col·lectiva.

Maria Gracia Larrégola

Anuncis

Pura poètica del moviment al ralentí

la ribot

La sala Maria Aurèlia Capmany expectant. La Ribot inaugura enguany la Secció Irregular amb Llámame Mariachi. Aquesta peça té dues parts: la primera, una filmació de 25 minuts i, la segona, compta amb la presència a escena de La Ribot, Marie-Caroline Hominal i Delphine Rosay.

En la videoinstal·lació projectada, La Ribot pretén anar més enllà de la seva darrera “pieza distinguida”, Pa amb tomàquet. La relació entre cos i càmera està molt present, perquè el ballarí duu la càmera incorporada quasi en la seva pròpia pell. Aquesta peça, Mariachi nº 17, és pura cinètica de la càmera. No se’ns mostren aquestes imatges des del punt de vista al que el públic està acostumat, ergo hem de mirar des del mateix cos del ballarí, que es mou molt ràpidament. A més, els punts de vista i els eixos espacials canvien contínuament: creiem que estem veient el terra d’una sala, però en realitat és una paret o el sostre. Hi ha una lleugera desubicació i una clara deconstrucció de l’espai.

Les sales que les tres ballarines recorren en el vídeo són les d’un teatre en construcció on també s’explora la identitat de gènere. Per a La Ribot, és un constructe cultural que va variant constantment a mesura que es re-interpreta en la mateixa vida quotidiana. No existeix una essència en concret i la performance ajuda el públic a fer la seva pròpia interpretació. Saltar-se les regles de la dansa obre la porta a noves formes d’entendre la identitat de gènere.

Un altre punt important a destacar és, sense dubte, les pel·lícules que hi ha dins de la pel·lícula. Utilitza amb una gran destresa Las zapatillas rojas (1948), Terremoto (1974) i Crimewave (1985). Aquestes tres pel·lícules que se’ns mostren aparentment no tenen cap punt en comú, però segons La Ribot “tenen una espècie de qualitat paranoica on tot està en moviment”. Així doncs, no només fa servir la dansa per expressar el moviment, hi ha altres elements que l’ajuden a elaborar les seves peces.

En la segona part de l’obra, les mateixes intèrprets que s’han mogut de manera vertiginosa en el vídeo apareixen a escena. La Ribot assegura que va intentar construir aquesta part de la mateixa manera que el vídeo, però finalment el resultat és molt diferent. Els moviments ràpids, decidits i gairebé inquietants del vídeo ara són lents, desesperants. Pura poètica del moviment al ralentí.

Al centre de l’escenari hi ha una taula disposada amb molts llibres, col·locats de manera molt primmirada. Una de les intèrprets duu un pastís, a més. Lentament, s’asseuen les tres. Segurament que aquesta part funciona com a “metadansa”: en els primers minuts, creiem que assistirem a una sessió plenària, a una mena de classe on se’ns llegiran diversos fragments sobre el moviment. Però en realitat no és així. Poc a poc, l’absurd pren la màxima importància. Els fragments que es llegeixen en veu alta tenen molt d’André Breton, d’Hugo Ball i de Tristan Tzara. Dada en estat pur i també una mica de surrealisme. Textos amb paradoxes, contradiccions, absurd. És una classe sobre l’absurd. També hi ha algun text sobre la cronofotografia, de Muybridge i Marey, i reflexions sobre l’espai, molt a l’estil de George Perec. Implícitament, igual que en les pel·lícules de la pel·lícula, en totes les lectures hi ha moviment.

La importància del tacte en el vídeo i en la segona part és màxima. En primer lloc, gràcies als primers plans, quasi a la manera d’una lupa, es poden veure perfectament els teixits que es mostren. L’espectador gairebé pot tocar les teles amb els ulls. En la segona part, mentre acaricien els llibres que després van llençant per terra el tacte adquireix un gran valor simbòlic.

Llámame Mariachi  també es pot veure avui a les 18.00 hores, al Mercat de les Flors.

Bloc a WordPress.com.

%d bloggers like this: