Els secrets d’una vida

 

Arribo a la plaça Margarida Xirgu i entro a la carpa del Cirque Ici. Johann Le Guillerm renilla com un cavall. Els colors marrons abunden en l’escenografia i el seu vestuari. Tot és de fusta. Tot és natural. Bocabadats amb la posada en escena fins a l’últim detall, entrem en una jungla plena de secrets. Els secrets que ens vol contar Le Guillerm.

És una jungla amb fanalets que envolten la pista del circ. Són uns fanalets que van i venen, de manera automàtica per un rail. Apareixen llistons i caragols de fusta. Mai hauria pensat que amb aquests materials es poguessin arribar a fer les meravelles tan espectaculars que Le Guillerm va fer.

És una metàfora de la vida. De tots els equilibris que arriba a fer l’ésser humà des que és petit, fins a morir. L’ingeni demencial de Le Guillerm és lloable fins a l’últim moment del seu espectacle. Té el do de convertir objectes aparentment fútils en figures realment grandioses. Són petits detalls que fan que això sigui més que una funció de circ.

És molt més que això. Els nens podran gaudir veient com se les ingenia per convertir infinits llistons de fusta en una figura de 3 dimensions, on fins i tot s’hi pot pujar a sobre. Le Guillerm aconsegueix fer accions quasi bé impossibles i utòpiques en una realitat que costa de creure. Posar a provar el circ experimental. Jo mateixa no vaig poder evitar de rascar-me els ulls, incrèdula, perquè no em creia el que estava veient. Superb.

Els més petits tindran l’oportunitat de veure un circ nou, diferent i fresc. Un circ gens convencional. I els més grans gaudiran com si fossin nens petits.

 

 

Secret, del Cirque Ici amb Johann Le Guilerm es podrà veure al Mercat de les Flors fins el proper dia 21 d’abril. Aquest espectacle s’emmarca en el cicle de circ #circdaramateix.

 

Maria Gracia Larrégola

Anuncis

(Re)visió i (re)flexió de l’autoritat

“L’art pertany a un sistema que sempre resulta innocent mentre que l’acció política té com a principi fonamental la responsabilitat”.

Yukio Mishima

1926776_711414395546232_1805964646_n

© CND

I, de sobte, una veu en off que ens desitja bon viatge. Però, un viatge a on? És un viatge a un lloc estrany. Un no-lloc, podríem dir. Al mig de l’escena, hi ha una soga que es recargola cap a dalt lentament, per deixar-nos veure que la punta és la soga d’un penjat. Aquesta peça està farcida de metàfores, plenes de significació actual.

La revisió de com el poder juga amb nosaltres, segurament, seria un bon resum de tot plegat. Una reflexió sobre l’autoritarisme i el nostre rol social en aquest engranatge de poder. Les posicions hieràtiques dels ballarins, que se suïciden una i una altra vegada, posen en dubte allò que som, on som, el paper que cadascú interpreta en la societat. Som còmplices de tot allò que està passant.

Ens trobem davant d’un grup d’alts càrrecs d’algun exèrcit, no sabem quin. Però parlen en japonès. La música evolvent de la peça ens situa en un univers asiàtic. Les imatges inquietants de la peça ens transporten a un viatge al Japó de la II Guerra Mundial. Però aquests dirigents no tenen ningú a qui manar. Estan sols.

1959418_712964035391268_894899650_n

© CND

El vestuari ens assegura també que són dirigents diferents. Tots duen diferents uniformes. Cuidadíssima elecció de la mà del dissenyador David Delfín, en aquesta ocasió. Nippon-Koku utilitza un altaveu des d’on apareix la veu d’un dirigent que no es veu a escena. Un dirigent que dóna ordres en japonès. Una reminiscència potser de la novel·la de George Orwell, 1984.

La filosofia de l’escriptor japonès Yukio Mishima evoca una coreografia més violenta que mai. Bellesa i violència, a la vegada. Coreografies en parelles i parts grupals amb força i pes angoixen l’espectador fins a un punt colpidor i estremidor.

Aquest espectacle de la Compañía Nacional de Danza duu el llenguatge coreogràfic singular del director de la companyia La Veronal, Marcos Morau, recentment guardonat amb el Premio Nacional de Danza 2013. Un repte molt gran per a tots els ballarins de la CND, que s’han hagut d’identificar més que mai amb els moviments abstractes dels universos particulars, país a país, que explora La Veronal. Un repte que també afegeix la narració de la història no només partint de la dansa, sinó que també hi són molt presents el cinema, la literatura i la fotografia. Híbrid i trans- en moviment.

Talleres y Fraguas

 

talleres y fraguas

Elena Montes

Les onades d’escuma que llepen les costes son com la bata de cola d’una flamenca. Jo navego la meva pròpia barca. A l’escenari set dones vestides de negre xiuxiuegen reflexions entorn al mar. El mar es immens, obscur i salat. Parlen en veu baixa perquè el públic s’hi a propi. Aquesta nit, les dones tenen un secret. I el públic ha d’entrar a l’escena de puntetes. A un costat de l’escenari, assegut a les fosques el cantaor Salao les bressola suaument amb la veu i les set figures ballen com les crestes d’una onada. Són joves però vesteixen el dol d’una edat llunyana. Jo navego la meva pròpia barca, canta Salao. La música i la dansa es pessiguen, s’amalgamen, i els espectadors entren de sobte a la mar. Deixant en darrera el port d’on venen; el pati de butaques.

L’espectacle de “Talleres y fraguas” gira entorn l’univers de Carmen Amaya. Es centra en el període en el que la bailaora va marxar a Nova York a fer carrera, al voltant dels anys cinquanta. Música americana de l’època evoca i enfila les escenes. Sonoritat de gramòfon i llauna. Smoke a l’aire. I el mar com a canal poètic, com a connector constant de la transgressió i la universalitat de l’artista catalana Carmen Amaya.

Aquesta presentació es el resultat d’un taller a càrrec del bailaor Marco Flores i el dramaturg i teòric de la dansa Roberto Fratini que es dugué a terme del 20 al 23 de maig a l’espai de creació del Graner, dins del marc del festival “Ciutat Flamenco” de Barcelona. La intenció del taller, batejat com a flamenc empíric, responia a la necessitat de recerca de noves metodologies per apropar-se a la composició i la interpretació del flamenc. El resultat dels treballs realitzats a l’aula ha donat nom i forma a l’espectacle de “Talleres y Fraguas”.

Una finestra a la creació jove de la ciutat.

Siena o la revisió del Renaixement

“I’ve just had the feeling that you and I have done this before”.

Renaixement-Lespectador-Juntament-XXI-Monteverdi_ARAIMA20130322_0061_3

L’obra transcorre en un museu. Hi ha un gran llenç de Tiziano. És la Venus d’Urbino. Pura carnalitat. És una dona despullada en primer pla, darrere seu hi ha un gos i dues dones que busquen quelcom en un bagul. El cos s’exposa. És el cos representat. Durant els primers segons, una noia vestida de verd la mira. El cos la contempla. És el cos viu. Onirisme i inquietud arreu. Pertorbació màxima, amb ecos cinematogràfics provinents del cinema de Pasolini.

Però no només és un museu. La sala també es converteix en un pavelló esportiu, on els ballarins són mestres d’esgrima. També és un supermercat, icona per excel·lència de l’(hiper)consumisme actual. Però també és un tanatori. La mort és molt present al llarg de la peça. Les narracions amb la veu en off en parlen, els ballarins en parlen.

I Siena, per què? Perquè l’obra gira entorn del renaixement, del cos humà i l’home com a centre de l’univers. Per a Marcos Morau, director de la companyia, el llindar de l’humanisme és el punt de partida de la societat actual. La Veronal vol veure com s’ha desvirtuat l’home durant els segles fins els nostres dies. I ara on es troba l’individu? En una massa totalment homogènia. Anònima.

Siena no és només dansa. És molt més que això. És un cúmul de magnífiques transversalitats: cinema, pensament, art i teatre agafats de la mà per originar aquesta gran reflexió col·lectiva. I és que els membres de la companyia provenen d’àmbits tan diferents com la fotografia, la dansa, la literatura i el cinema. Aquesta aposta jove i plena de disseccions artístiques fa que les referències culturals siguin màximes i l’espectacle no es limiti únicament a la dansa contemporània. És més que això.

Maria Gracia Larrégola

Press

Les convencions,  la banalitat, els automatismes  i el rigor aixafen mica en mica i amb una gran pressió la humitat de cada individu. Ni tan sols aquell individu rigorós i afí a aquestes convencions, vestit amb americana negra i sempre ben col·locat, en pot fugir.  En aquest cas però, és Pierre Rigal qui es posa l’americana per escenificar  i intentar fugir inútilment d’aquestes pressions.

Press, en anglès l’aparell que exerceix una pressió però també el verb o l’acció de pressionar, és una coreografia inquietant en què Pierre Rigal, coreògraf i intèrpret, intenta fugir d’una habitació sense obertures que cada vegada es fa més petita. Només l’acompanya una càmera de vigilància que el segueix i l’il·lumina constantment. Un altre punt de pressió, psicològica aquest cop.

Precisió i exactitud matemàtiques. D’aquesta manera Pierre Rigal  es mou d’una manera automàtica responent a la pressió de les parets i de la càmera. No és estrany que sigui així essent una coreografia ideada per un atleta economista i matemàtic. El màster que després va fer en cinema però, queda pal·lès en un espectacle que uneix els recursos audiovisuals creant una escena tràgica pròpia del setè art.

Pierre Rigal va crear aquest espectacle el 2008 al Gate Theatre de Londres i cinc anys després al Mercat de les Flors de Barcelona va rebre quatre ovacions consecutives i aplaudiments. L’angoixa d’unes parets que l’aixafen o la música no impedeixen però que l’absurd de l’escena interpretada per Rigal acabi arrencant un somriure igual que aquells somriures que es riuen d’un mateix.

Júlia Manresa

Miratges de Hofesh

Shechters-choreography-Up-002

Tot sovint, esperant a la parada de l’autobús o fent cua per entrar al cinema em topo amb mirades plenes de força o gestos elèctrics que em recorden a Hofesh Shechter Company. El coreògraf Israelià de gran èxit internacional aconsegueix portar als escenaris la descripció perfecta de la  força humana. Homes i dones es converteixen en bèsties plenes d’impuls i neguit que vagaregen i s’interrelaciones en jungles de moviment.  Una minimalista posada en escena i un ús exquisit de la llum acaben d’arrodonir una atmosfera inquietant que fa que l’espectador estigui constantment en tensió.

Tothom que hagi anat a veure algun espectacle de Hofesh sap que aquest coreògraf parteix d’un caos absolut dominat per la fisicalitat del moviment. L’última parada que va fer a Barcelona el passat divendres 1 de gener no va ser pas diferent. En aquesta ocasió va presentar els espectacles Uprising i The art of not looking back. El primer va ser creat fa sis anys i va fer que el nom de Hofesh donés la volta al món. Pel camí no ha perdut la potència que l’acompanyaven i tothom segueix consternat davant l’entrada de la filera d’homes a contrallum i la seva plantada davant el públic. Potser una de les presentacions més impactants del panorama de la dansa contemporània.

Si a Uprising, Hofesh va voler demostrar la força dels homes, amb The art of not looking back vol demostrar que les dones també trepitgen fort. Elles tenen una mirada decidida -quasi militar- i pugen a l’escenari per demostrar que estan plenament vives i convençudes.

En ambdós casos Hofesh aconsegueix treure de dins dels ballarins aquella part animal, aquella força i decisió pròpia dels militars i embolcallar-ho tot amb una magnífica sonoritat –creada pel mateix coreògraf- i un disseny lumínic espectacular. Una experiència brutal, electrificant, que omple l’espectador d’una tensió desconeguda que mai hagués imaginat experimentar davant un espectacle de dansa.

 

Júlia Talarn

Rire

En la obra de Antonia Baehr, Rire, estrenada en Barcelona el pasado miércoles 16 de Enero en el marco de la Secció Irregular, vemos cómo se introduce el nivel interpretativo en el espectador, con una función literalmente activa. Esto crea una sensación de interacción peculiar, en el que la reacción improvisada forma parte de la dirección de la escena. El público contribuye a construir sonoramente la pieza porque se siente interpelado para hacerlo.

antonia_baehr

Pero también observamos cómo surge de una espontánea e independiente toma de posición, un espectador liberado, destensado y consciente de su propia corporalidad, que se alza con un lenguaje primario sin signo y sin código, canalizado por una carcajada.

Los límites del comportamiento que el público de Baehr excede, en posición de escucha, asumiendo el roll de audiencia e “invadiendo” la escena, pueden suponer una agresión dentro del marco del teatro tradicional, que presupone un canon con normativa fija; la atención en silencio, la inmovilidad del cuerpo (los que asisten deberán colocarse sentados en sillas individuales y en posición frontal al evento). La artista mantiene este dispositivo de distancia a voluntad, consciente de su conveniencia.

La no interrupción de lo que ocurre en escena es una forma asumida y asimilada. Estas leyes no escritas, sin embargo, calan inconscientemente en nuestros hábitos desde que asistimos a las primeras clases en la escuela, y se regulariza el comportamiento frente a un superior, donde cada profesor se sitúa en el podio, un peldaño más elevado del suelo, y los pupitres nos mantienen sujetos o retenidos para que seamos todo ojos y oídos, en mutismo absoluto.

Por tanto, estamos acostumbrados y obligados físicamente a permanecer en un segundo plano, frente a lo que se supone nos va a enseñar, instruir, o lo que nos va a deleitar en una pieza teatral.

Baehr replantea esta función silenciosa del espectador, trayendo o atrayendo la voz hacia escena, de manera sugerente, sutilmente directa, irresistible. La metodología se hace fácilmente comprensible, casi didáctica. La estructura de la pieza se entiende en los primeros compases de su risa. Baehr logra imitar e interpretar su propia voz a través de sonidos distintos, y hace participar al público de igual manera, en un juego de espejos en el que todo el mundo se extraña de su propia sonoridad.
Con este ejercicio compone su música, un Solo que se refleja y tiene su réplica en un coro colectivo, como un manual de deconstrucción para la risa. Las partituras que lee en escena, serán las pautas para romper su identidad, y la consciencia del espectador pasivo, que revierte sobre ella otra imagen de sí misma.

Alicia G. Hierro desenvolupa els seus projectes com a artista i investigadora en la línia de la cultura aural i la performance. Finalitza BBAA a l’Accademia di Venezia, completant els seus estudis en Semiòtica Musical i Performance a la Universitat d’Helsinki. Imparteix el seminari “El so plàstic: estratègies compositives” a la Universitat d’Alcalà. Col·labora amb Radio Círculo com a locutora del programa “Hablar en arte”, participa en el congrés Performa 11 i coordina “Something like Music”, jornada dedicada a l’improvització amb Seijiro Murayama, a la Universitat de Belles Arts, UCM. Com a artista, ha mostrat la seva obra a festivals com In-Sonora VIII, Bailar las Sombras (dedicat a Israel Galván), SON de l’Auditorio Nacional o Música 13.

Si existissin els cementiris d’elefants

Roberto Olivan presenta l’espectacle A place to bury strangers

roberto_olivan5

 

Segons la mitologia africana, els cementiris d’elefants són llocs pròxims a fonts d’aigua on aquest animals moribunds hi van a passar els seus últims dies de vida.  Llocs on, qui hi va a parar, no té cap necessitat de fingir ser el que no és o fer el que no vol fer. Un lloc semblant a aquest és el que pretén recrear l’espectacle A Place to bury strangers, un espai on tornar a l’essència  on ser allò que realment ets i fer allò que realment vols fer és el més important.

A place to bury strangers busca la fusió de llenguatges escènics del circ i la dansa. És per aquest motiu que Olivan ha decidit col·locar els espectadors al voltant de l’escenari, gaudint de l’espectacle des de 4 punts de vista diferents.

Els espectadors recorren amb la mirada els diferents moments de la vida de 4 personatges que es troben a l’escenari. Com en qualsevol existència, a A place to bury strangers hi trobem moments d’una fisicalitat absoluta amb portés aeris que, com un engranatge, transporten el moviment a tots els ballarins; moments simbòlics i visualment magnífics reforçats per una posada en escena pròpia del món del circ i, finalment, com en tot recorregut vital, també hi trobem moments sentimentals.

L’any 2003, Roberto Olivan va crear la companyia Enclave Dance Company establerta a Brussel·les. A més a més, des de fa 9 anys, Olivan, convençut de la potencialitat que es pot trobar en l’entorn rural, dirigeix el festival Deltebre Dansa que cada any brinda imatges impactants dels ballarins als arrossars.

A place to bury estrangers, és doncs, l’últim treball d’un ballarí i coreògraf incansable que  explora i posa en escena l’encontre de 4 personatges en moments centrals de la seva vida.  Una autèntica muntanya russa humana que vol fer reflexionar l’espectador sobre la veritable substància que conforma l’essència humana. Immersos en una societat de l’aparença, a vegades, mostrar allò que realment som i fer allò que realment volem ens converteix en personatges rars i  aquest espectacle en ‘un lloc on enterrar estranys’.

Júlia Talarn

sessio2_350x200

Dues persones, Itziar Okariz i Víctor Iriarte, se situen una davant de l’altra a la petita sala Sebastià Gasch del Mercat de les Flors. Okariz duu uns fulls de paper amb seqüències de números apuntades. Hi ha dos micròfons. Els dos performers es miren i comencen a repetir un nombre finit de la seqüència de dígits del número ∏. Okariz llegeix els números, Iriarte els repeteix a l’uníson. Okariz quasi tanca els ulls i a les parpelles duu pintats uns altres ulls blaus, oberts, que miren fixament a Iriarte, mentre aquest mira contínuament els seus llavis per repetir la seqüència numèrica. A vegades és més ràpid, més lent, més fort o més fluix.

Falsejant aquest joc de mirades es produeix la complicitat en el llenguatge, que fa que ambdós vagin dient els números gairebé a la vegada. Els números, poc a poc, van agafant una existència pròpia, ja que es van convertint en els autèntics protagonistes de l’acció. La seqüència del número ∏ és infinita. Part de públic, quan passen vint minuts de l’inici, comença a marxar, potser conscient d’aquesta infinitud. Potser també conscient de la nostra finitud que, davant de la seqüència de números interminables, és molt clara.

L’artista basca Itziar Okariz es mostra molt interessada en la construcció de la identitat i la subversió de les estructures de representació existents, de la mateixa manera que també explora les relacions cos-espai, en un àmbit públic o privat. La repetició de les seves accions en diversos llocs també és un tret característic d’Okariz, ja que també està interessada en crear matisos i petites diferències entre els espais públics o privats. Amb el seu particular caràcter transgressor, ha realitzat diverses accions com Mear en espacios públicos o privados o Trepar edificios, on planteja el conflicte que s’estableix amb les construccions socials que determinen la nostra identitat personal o col·lectiva.

Maria Gracia Larrégola

Nadal amb els Brodas Bros

conciertoconcepto_fotolow

Què seria de la vida si només fessim les coses? Anem a ballar-les! Així comença l’espectacle ‘Concierto concepto’ de la companyia catalana Brodas Bros. Llums, càmera i acció! Ballarins i música en directe s’uneixen per formar un duet insuperable: 75 minuts trepidants i plens de dansa urbana, electro funk, soul i hip-hop.

Aquesta vegada l’espectacle té un valor afegit: no és un simple seguit de coreografies, l’important paper de la música nodreix el títol de l’espectacle. És un concert de ballarins. No és el típic concert amb una orquestra, sinó que els ballarins passen a ser els principals protagonistes. A més, amb el seguit de videoprojeccions que es van veient, el conjunt musical encara s’amplia més.

Dos germans, dues germanes, dos b-boys i dos músics (un flautista saxofonista i un percussionista) s’endinsen en un món de marcat caire futurista durant l’espectacle. Fins i tot, trobem instruments que no són gaire convencionals: hi ha l’ewi (un tipus de flauta electrònica), el vocoder (les veus dels robots) i l’octopad (un disparador de sons). Tradició i futur musical units en motiu d’aquest espectacle.

El millor de tot? Els ballarins no paren d’interactuar amb el públic i això s’aprecia molt. Aquest espectacle per a tots els públics, però molt recomanat especialment per als més petits de la casa, és la millor opció cultural per aquest Nadal. I el resultat final? Tot el públic aixecat de les butaques movent l’esquelet i ballant a ritme de funk i hip-hop, sense parar de picar de mans.

La sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors acull fins el proper 6 de gener aquest espectacle dels Brodas Bros. Més informació i compra d’entrades aquí.

Pura poètica del moviment al ralentí

la ribot

La sala Maria Aurèlia Capmany expectant. La Ribot inaugura enguany la Secció Irregular amb Llámame Mariachi. Aquesta peça té dues parts: la primera, una filmació de 25 minuts i, la segona, compta amb la presència a escena de La Ribot, Marie-Caroline Hominal i Delphine Rosay.

En la videoinstal·lació projectada, La Ribot pretén anar més enllà de la seva darrera “pieza distinguida”, Pa amb tomàquet. La relació entre cos i càmera està molt present, perquè el ballarí duu la càmera incorporada quasi en la seva pròpia pell. Aquesta peça, Mariachi nº 17, és pura cinètica de la càmera. No se’ns mostren aquestes imatges des del punt de vista al que el públic està acostumat, ergo hem de mirar des del mateix cos del ballarí, que es mou molt ràpidament. A més, els punts de vista i els eixos espacials canvien contínuament: creiem que estem veient el terra d’una sala, però en realitat és una paret o el sostre. Hi ha una lleugera desubicació i una clara deconstrucció de l’espai.

Les sales que les tres ballarines recorren en el vídeo són les d’un teatre en construcció on també s’explora la identitat de gènere. Per a La Ribot, és un constructe cultural que va variant constantment a mesura que es re-interpreta en la mateixa vida quotidiana. No existeix una essència en concret i la performance ajuda el públic a fer la seva pròpia interpretació. Saltar-se les regles de la dansa obre la porta a noves formes d’entendre la identitat de gènere.

Un altre punt important a destacar és, sense dubte, les pel·lícules que hi ha dins de la pel·lícula. Utilitza amb una gran destresa Las zapatillas rojas (1948), Terremoto (1974) i Crimewave (1985). Aquestes tres pel·lícules que se’ns mostren aparentment no tenen cap punt en comú, però segons La Ribot “tenen una espècie de qualitat paranoica on tot està en moviment”. Així doncs, no només fa servir la dansa per expressar el moviment, hi ha altres elements que l’ajuden a elaborar les seves peces.

En la segona part de l’obra, les mateixes intèrprets que s’han mogut de manera vertiginosa en el vídeo apareixen a escena. La Ribot assegura que va intentar construir aquesta part de la mateixa manera que el vídeo, però finalment el resultat és molt diferent. Els moviments ràpids, decidits i gairebé inquietants del vídeo ara són lents, desesperants. Pura poètica del moviment al ralentí.

Al centre de l’escenari hi ha una taula disposada amb molts llibres, col·locats de manera molt primmirada. Una de les intèrprets duu un pastís, a més. Lentament, s’asseuen les tres. Segurament que aquesta part funciona com a “metadansa”: en els primers minuts, creiem que assistirem a una sessió plenària, a una mena de classe on se’ns llegiran diversos fragments sobre el moviment. Però en realitat no és així. Poc a poc, l’absurd pren la màxima importància. Els fragments que es llegeixen en veu alta tenen molt d’André Breton, d’Hugo Ball i de Tristan Tzara. Dada en estat pur i també una mica de surrealisme. Textos amb paradoxes, contradiccions, absurd. És una classe sobre l’absurd. També hi ha algun text sobre la cronofotografia, de Muybridge i Marey, i reflexions sobre l’espai, molt a l’estil de George Perec. Implícitament, igual que en les pel·lícules de la pel·lícula, en totes les lectures hi ha moviment.

La importància del tacte en el vídeo i en la segona part és màxima. En primer lloc, gràcies als primers plans, quasi a la manera d’una lupa, es poden veure perfectament els teixits que es mostren. L’espectador gairebé pot tocar les teles amb els ulls. En la segona part, mentre acaricien els llibres que després van llençant per terra el tacte adquireix un gran valor simbòlic.

Llámame Mariachi  també es pot veure avui a les 18.00 hores, al Mercat de les Flors.

Més salmó

Loser Kings, Umma Umma Dance & Manuel Rodríguez

Al mig de l’escenari tres homes amb els braços oberts. Ho poden ser tot o poden ser no res. Poden significar moltes coses o poden ser, simplement, homes amb els braços oberts. Pot ser el crit final d’un afusellat que s’estimava la vida o la mostra d’avaricia d’aquell que tot ho vol. Loser Kings és un joc entre la forma i el contingut, entre la força i la contenció, entre el ridícul i l’essència: entre allò que som i allò que volem mostrar.

Moviments robòtics i entretallats i d’altres d’explosius i elèctrics s’entrellacen formant el que podria semblar el mapa emocional de qualsevol de nosaltres.

Little me, Eulàlia Ayguadé

 

Els ballarins Eulàlia Ayguadé i Young Jin Kim juntament amb l’artista de circ Joan Català exploren el pas del temps en la nostra societat i obliguen a l’espectador a trencar la rutina de la velocitat i fixar-se en l’aquí i l’ara. Després de la peça presentada a Indisciplines en motiu de la inauguració de la nova temporada podríem afirmar que el duet d’Ayguadé i Joan Català s’està consolidant com a simbiosi perfecte entre flexibilitat i força, sensualitat i rectitud.

Si hi ha un moment de la peça que pugui resumir millor el treball conjunt de la ballarina catalana i l’artista de circ aquest és l’equilibri inestable damunt de totxanes de terracota. Ayguadé recorre suaument el cos de Català mentre aquest procura mantenir l’equilibri, viure l’ara i l’aquí de la forma més precisa. La trobada entre els dits d’Ayguadé i la totxana de terracota és un dels moments més intensos que s’han viscut al Mercat aquesta temporada.

Júlia Talarn

Tot lliscant amb els dits

Slipping through my fingers d’Helena Franzén és un homenatge a la poètica corporal. El cos rígid i el cos inert comparteixen protagonisme en la proposta d’aquesta coreògrafa sueca, que va obtenir el premi de dansa de l’Associació de Crítics de Teatre de Suècia l’any 2011.

modul-dance

Per crear aquesta peça, Franzén s’ha inspirat en la pel·lícula Gerry del director americà Gus Van Sant. En aquest film, dos amics que van d’excursió, decideixen deixar l’autopista i endinsar-se en el desert per cercar quelcom que només ells coneixen. Així doncs, la recerca de la pròpia identitat n’és el tema principal. Les cinc ballarines de Franzén també cerquen aquesta identitat, però amb un seguit de limitacions i regles tècniques, entre les quals es troba un escenari molt petit.

La música en directe té un paper molt important en aquesta peça. El compositor Jukka Rintamäkii el músic Johan Skugge esdevenen un tàndem perfecte, ja que la música entra directament a la pell del públic. Mitjançant la melodia de la peça, de vegades fins i tot inquietant, els espectadors s’endinsen en la corporalitat dels moviments. Notes dissonants, molta música electrònica, piano i tocs de guitarra acústica omplen la sala OM de l’Institut del Teatre.

La proposta d’Helena Franzén s’emmarca dins el festival SÂLMON<. Aquesta iniciativa aplega artistes europeus independents i artistes locals que han pogut desenvolupar residències al Graner. Una oportunitat única per veure a Barcelona artistes emergents, innovadors i emprenedors. Tots els ballarins han estat seleccionats pel projecte modul-dance, una cooperació multianual en el que participen 22 cases de dansa europea. L’objectiu principal d’aquesta trobada és la creació de peces de dansa, incentivar la mobilitat i les relacions internacionals i promoure el desenvolupament dels artistes seleccionats amb noves audiències.

Maria Gracia Larrégola

CND a Barcelona

SLEEPLESS

Lucio Fontana va voler traspassar violentament la bidimensionalitat de la pintura per ressaltar-ne un tercer pla, el més filosòfic i transcendental, tallant amb un ganivet les seves teles de dalt a baix. De la mateixa manera, Jirí Kylian busca explorar les altres dimensions de la dansa amb l’espectacle Sleepless.
Les incisions de Fontana no les trobem només en les teles de les que apareixen i desapareixen les parts dels cossos dels ballarins de la Compañía Nacional de Danza , sinó també en la música. La violència de les ganivetades que infligeix la música es combina en la coreografia amb moviments suaus, bruscos i elèctrics que exploren al llarg de l’espectacle noves dimensions tan físiques, com emocionals i espirituals.

BABYLON

Babylon, com  la torre de Babel, és un joc de juxtaposició d’elements i moviments portat a terme per 18 ballarins. Desplaçaments, torcions i girs busquen l’equilibri entre l’individu i el conjunt en una coreografia plena de sensacions. L’agitació i la inestabilitat rítmica de la  simfonia número 8 de Dimitri Shostacóvich es veu reforçada per la gran variació de moviments de la peça: ara a dalt, ara a baix, en conjunt o en duet.

Tal i com si seguíssim l’espiral de la torre babilònica, l’espectador entra dins d’una dinàmica inquietant que fluctua entre moviments rígids i suaus conduits per la ballarina Tamako Akiyama. La peça culmina amb un duet on la ballarina japonesa transporta els espectadors en un punt incert situat en un món llunyà on la tendresa i la incertesa ballen la història d’amor més bella de puntetes.

WALKING MAD

Walking Mad va ser la tercera proposta de la nit. La Compañía Nacional de Danza va presentar aquesta coreografia de Johan Inger com a punt i final del seu espectacle. És una peça quasi metateatral, on un director d’orquestra, un mur i el Bolero de Ravel s’interrelacionen d’una manera molt física. Amb el crescendo musical de la peça, el director també comença a mostrar-se cada vegada més excitat. Aquesta sensació s’encomana a la resta de ballarins que, a mode de gnoms eròtics, es mouen per l’escena àvids de sexe i festa. No obstant, Inger assegura que el caràcter eròtic de l’obra ha de quedar en un segon terme, que no és la pretensió principal de la coreografia.

Com si entréssim en una bombolla, la banda sonora del compositor francès, de vegades amb un fort volum i d’altres, molt baixa, entra dins la ment de l’espectador de manera molt contundent. I el mur, una estructura de fusta massissa, divideix l’escena en dues parts, en dues estances de la quotidianitat dels ballarins. El resultat és una peça on la dansa i la narració interactuen contínuament.

Júlia Manresa, Júlia Talarn i Maria Gracia

Bombons postmoderns

Escollir, perdre’t, sentir-ho i fer-te’l teu. Aquesta era la màgia dels llibres dels de crea-el-teu-final que alguns llegíem apassionadament quan érem petits. En un ordre o en un altre la història prenia un camí totalment diferent. Retrobant  aquest sentit didàctic, el Mercat de les Flors ha decidit obrir la seva temporada amb una proposta summament interessant.

Indisciplines és en sí mateixa una obra d’art postmoderna on intercanvi, transversalitat i interactivitat dansen al voltant de l’espectador mentre fa el seu recorregut.

Guiats per artistes que han treballat pel Mercat de les Flors, els espectadors recorren diferents espais de la casa on els esperen petites obres de pastisseria resultat de la interacció d’artistes de camps completament diferents. El serpentejant so de la tenora de Jordi Molina amb l’equilibri inestable del circ de Joan Català i la seducció de la dansa d’Eulàlia Ayguadé, les creatives performances de Aggtelek i el coreògraf  Pere Faura o el joc de miralls i la sensibilitat fílmica d’Isaki de Lacuesta combinada amb la coreografia metamòrfica de Cesc Gelabert i la vitalitat dels joves alumnes de l’escola Oriol Martorell.

El cap de setmana passat els espectadors vam recórrer un Mercat de les Flors com qui repassa una caixa de bombons. Adonant-nos que experimentàvem el resultat de la cita a cegues de dos artistes, comprenent que érem voyeurs de la creativitat en estat pur i que aquell podia ser l’inici d’una llarga i fructífera relació artística.

Júlia Talarn

Les nostres recomanacions d’aquesta temporada

Durant la reunió que l’equip del Mercat de les Flors va fer amb els abonats i els ambaixadors, el director, Francesc Casadesús, ens va explicar de manera molt didàctica totes les actuacions i espectacles. Aquesta temporada 2012-2013, tot i tenir la meitat de pressupost que fa 3 anys, té un nivell de qualitat molt bo. I com s’ha aconseguit això? Doncs potenciant sobretot el recolzament als artistes locals, apostant per apropar la dansa a un públic més petit i jove, però tot això sense deixar de presentar coses novedoses. Els valors trencadors de la dansa contemporània més actual també hi tenen cabuda en la programació.

Cal destacar la importància de la iniciativa ‘Divendres jove’, on els joves menors de 30 anys podran adquirir l’entrada a l’espectacle per 10 euros. Aquesta promoció, vàlida només amb la venda anticipada per Internet, pretén acostar la dansa als joves de la ciutat, interessats en les arts escèniques. Una iniciativa que també vol fer front a la pujada de l’IVA en els béns culturals que es va encentar el passat 1 de setembre.

Els espectacles s’han agrupat en 4 diàlegs. Són 4 itineraris diferents: ‘Totes les danses’, ‘Diàlegs, contaminacions i mestissatges’, ‘De 0 a 99’, i ‘Les nostres apostes’. Nosaltres hem fet una petita selecció d’algunes funcions, que tot seguit us expliquem breument. Tot plegat és un petit tastet del que es podrà veure des d’avui mateix al Mercat de les Flors.

Uprising & The art of no looking back, Hofesh Shechter Dance Company: Força, masculinitat i fisicalitat pura. Una reflexió sobre l’estructura social i una peça íntima, però alhora brutals. A més, la companyia s’establirà un mes a Barcelona, on treballarà en la seva nova producció que s’estrenarà la tardor del 2013.

Kamuyot + altres coreografies, IT Dansa: En l’any del centenari de l’Institut del Teatre, la companyia de dansa de postgraduats presentarà aquests programes. Ohad Naharin ja ens va deixar glaçades amb la seva fisicalitat i disciplina militar de Minus 16. També, hi haurà una gala especial amb els ballarins que han passat per IT Dansa i que ara estan en grans companyies internacionals. Un altre espectacle d’IT Dansa, Minus 16.

Indisciplines, Za!/Los Corderos/Cesc Gelabert/Isaki Lacuesta/Pere Faura/… entre d’altres: Aquest espectacle en moviment, fet de tàndems amb ballarins i artistes d’altres disciplines, obre la temporada del Mercat. L’espectador ha de triar entre un itinerari, A, B o C, amb diverses càpsules creatives de 15 minuts de creadors de diverses generacions que treballen a casa nostra. Un inici per posar valor en la creativitat catalana.

Salmon. Tallers Europeus en Moviment: Aquestes funcions s’emmarquen en la iniciativa ‘Modul Dance’, on es dóna a conèixer a la nova generació de coreògrafs i ballarins europeus. Tot plegat, conformen treballs amb molta personalitat i per a tots els gustos: dansa conceptual, intel·lectual, flamenc…

I’m not the only one part II, Constanza Macras: Aquesta argentina, establerta a Berlin, barreja el teatre, la dansa i la performance. La seva reflexió social i la crítica política és molt reconeguda a Alemanya i arribarà al Mercat de les Flors el proper 6 d’octubre.

Siena, La Veronal: Els seus espectacles tenen noms de països com a resultat de la unió de les seves pasions: la dansa i la geografia. En aquest cas, amb Siena, pretén endinsar-se en l’humanisme del Renaixement i també parlar del cos humà com a suport i contenidor.

Mazùt, Baró d’Evel Cirk Cie: Després de l’èxit obtingut a Montpellier, Blaï Mateu arriba també al Mercat de les Flors. L’excelent posada en escena i la seva estètica poètica fan que els seus espectacles siguin totalment intimistes. Una altra obra de la companyia: Le sort du dedans.

Maria Gracia Larrégola

Arriba alè flamenco al Mercat de les Flors

El Mercat de les Flors ha inaugurat avui la sèrie d’espectacles Ciutat Flamenco, una trobada per a la reflexió i la innovació d’aquest gènere que tindrà lloc del 23 al 26 de maig. La plataforma pretén presentar un altre flamenco, no estàtic i tradicional, sinó capaç d’incorporar noves tendències i disciplines i d’ampliar la visió dels espectadors del que és flamenco.

Aquest festival, conegut anteriorment com Flamenco Ciutat Vella, ofereix tres seccions diferenciades: els concerts centrals, el cicle Flamenco Empírico i P’Alucine, l’apartat audiovisual. Aquesta darrera secció pretén donar color als aspectes més desconeguts del flamenco, com el joc de les llums i les ombres, i enguany recupera el format de concurs del 2008 i 2009.  Serà escollit ” el millor documental dels últims anys” entre tots els qui es presentin fins el 7 de maig.

Del gran ventall de projeccions P’Alucine previstes pel festival, l’encarregada d’obrir Ciutat Flamenco a les 18:30h ha estat “Flamenco entre rejas” de Joshua Swartzberg: el viatge d’un americà pels racons d’Andalusia en la recerca de l’essència d’aquest art. Totes les projeccions es realitzaran a la Sala Sebastià Gasch i són d’entrada lliure.

El Festival ha seguit amb la primera sessió de Flamenco Empírico, “Talleres y fraguas”, a càrrec de Olga Pericet i Andrés Corchero i  música en directe de Sila. La peça, iniciada a les 20h a la Sala Pina Bausch, és el resultat d’un taller que fusiona l’essència del flamenco amb la innovació de la dansa contemporània.

Després de Flamenco Empírico, sobre les nou del vespre, el hall del Mercat de les Flors ha continuat amb el seu alè flamenco amb els tapeos selecionats per la nit: ‘Homenaje al pequeño reloj’ dElena Matín & Rogelio Lorda (Girona/Cuba) i “Del migrar” Paula Gómez (Madrid). En menys de deu minuts, cada peça ha mostrat la seva proposta per tractar el flamenco d’una forma innovadora i arriscada. Pretenen fugir dels convencionalismes i experimentar amb aquest gènere noves expressions amb l’ambició de fer créixer el flamenco cap a àmbits desconeguts.

Una estona després, a les 21:30h, s’ha estrenat la secció de concerts amb Paula Domínguez i Gospel Messengers Taller de Músics a la Sala Maria Aurèlia Capmany.   “Ha estat una aposta molt arriscada” ha comentat Ramón Escalé, director i teclat, abans de començar el concert. L’espectacle ha barrejat dos gèneres tan diferents com el gospel i el flamenco, deixant l’essència de cada gènere i fent-los créixer amb la fusió. Una melodia que recordava a la típica escena cinematogràfica d’una església afroamericana i , simultàniament, una veu per sobre, que tot i ser molt flamenca, es deixava portar pel cant general. El cor de 20 veus, amb l’acompanyament del teclat, el baix (amb Isaac Coll) i la percussió (amb David Domínguez),  entonava clàssics del Gospel, mentre Paula Domínguez, com a veu solista, acostava aquest gènere a un públic que majoritàriament el veu llunyà. En definitva, l’espectacle ha fet possible adequar la mirada al Gospel a través de la finestra del flamenco.

I Ciutat Flamenco continua…!

Sara Torremocha

 

 

Xavier Le Roy, entre les paraules i el moviment

© Katrin Schoof

© Katrin Schoof

L’ enigmàtic coreògraf  Xavier Le Roy continua treballant, amb èxit, a la ciutat comtal. Aquesta vegada present Product of circumstances, una fusió de paraules i moviments que va ser presentat, a mode d’assaig general, ahir al vespre. L’escenari va ser la sala Pina Bausch del Mercat de les Flors i l’audiència, tot i que més reduïda que als espectacles formals, no va poder amagar l’admiració per la peça.

Amb Product of circumstances, Xavier Le Roy capta dos móns que, en un primer moment, se’ns presenten totalment desconnectats: ciència i dansa, dansa i ciència. El coreògraf ho aconsegueix a partir de la seva experiència personal, ja que ambdues activitats han format part de la vida. Alguns parlen de la transició d’una secció a l’altra, de biòleg a ballarí atípic; altres consideren que Xavier Le Roy continua tenint una mica de ciència i una mica de dansa, és  un biòleg molecular ballarí.

A l’inici de la conferència, Xavier mostra al públic l’interés científic que el va moure durant uns anys; l’estudi sobre les cèl·lules cancerígenes i els diferents efectes que té sobre el teixit humà. D’aquesta inquietud científica, Xavier es va centrar en l’estudi del moviment i d’allà s’endinsà en el món de la dansa. El vincle de la ciència i la dansa es mostra clarament en la peça; després d’explicar els descobriments científics que havia realitzat, els exemplifica amb una performance.  

En aquell instant el coreògraf controla el moment, tot el públic observa admirat la seva figura i els moviments que fa, intentant entendre el significat que amaguen, deixant-se portar per un seguit d’interpretacions que sembla que no acabaran mai. En Xavier fa del seu cos el motor de canvi i del moviment el desig de millora incessant. Així, el coreògraf pretén promoure l’acció social amb la seva conferència autobiogràfica; crida a l’espectador,  que el mira sobtat des de la butaca, a moure’s, a cridar, i en ultima instància, a canviar el món.

Product of circumstances de Xavier Le Roy dins del cicle de Retrospectiva, es podrà veure avui 12 d’abril a la sala Pina Bausch del Mercat de les flors.  Les entades per aquest espectacle estan esgotades.

Sara Torremocha.

“La dansa contemporània és la vida real portada a l’escena”

Carmen Werner és llicenciada en Educació Física per la Universitat Politècnica de Madrid i va estudiar Dansa clàssica i contemporània a cavall entre la capital, Barcelona i Londres. En 1987 va fundar la seva pròpia companyia, Provisional Danza i des d’allà ha coordinat més de 60 coreografies com a directora artística. La coreògrafa madrilenya sempre s’ha mostrat compromesa en impulsar el món de la dansa contemporània,  i des del 2009 ho fa des de la seva entitat, Fundación Carmen Werner para la Danza Contemporánea.  El seu talent i trajectòria artística l’han fet guanyadora, entre altres reconeixements, del Premio Nacional de Danza  2007 i el Premi Internacional de Dansa Onassis en 2001.

Sovint el terme “dansa contemporània” resulta massa genèric i difícil de delimitar. I per vostè, què és?

Suposo que no hi ha ni haurà una definició universal per aquest terme; la força de la dansa contemporània està en la seva manca de límits. Què és dansa contemporània i que no ho és?  Per a mi, és l’art viu, és la vida real portada a l’escena.  Potser és una mica estrany, però jo sempre ho he sentit així. Ja des dels meus inicis, en una època complicada per aquest món,  feia totes les classes que podia, com si la vida s’anés acabar d’un moment a un altre.

Qué és el que més l’apassiona de la dansa contemporània?

Sempre m’ha agradat molt donar classes, perquè m’interessa especialment la formació. La companyia  va començar amb joves ballarins sense recursos i és molt enriquidor veure com van progressant; parteixen de zero però no arriben mai al límit.  A més, crec que la dansa, en general, és l’activitat física i artística més completa que existeix.

Creu que  la dansa contemporània necessita un impuls per sobreviure?

És un art viu insustituïble. Per molt que sovint es combini amb altres arts, res pot ocupar el seu lloc. Per això,  des del 2009, la nostra Fundació treballa per promoure la dansa contemporània  a nivell nacional i internacional i per contribuir a la formació de ballarins i coreògrafs del sector.

Dins dels diferents formats que treballa, hi ha el vídeo dansa. En què consisteix?

Jo ho entenc com portar la dansa a la video-creació; treure el ball de l’escenari convencional i traslladar-lo a un espai alternatiu per marcar la diferència. És inundar un claustre o omplir-lo de sorra, innovacions que no pots fer en un escenari en directe.

Però la dansa continua així sent la protagonista o es veu eclipsada pels efectes del video?

Tot i que és molt enriquidora la combinació de dansa i video, crec  que les arts visuals es mengen una mica el ballarí.

Finalment, què ha d’esperar el públic d’un espectacle de dansa contemporània?

Només s’ha de deixar portar; no crec que hi hagi una actitud recomanable perquè l’espectador gaudeixi de la peça. A vegades, el públic surt de l’espectacle sorprès i, sovint, amb la sensació de no haver entès res. Potser no fa falta cercar res sobrenatural a la dansa contemporània, només trobar-hi el reflex de la vida.

Aquí teniu un tastet de l’última coreografia de Carmen Werner “Ni ogros, ni princesas”

Sara Torremocha Carrillo

Qui són els coreògrafs de Danza Contemporánea de Cuba?

© Manuel Harlan

© Manuel Harlan

Aquí teniu un tastet d’allò més interessant dels coreògrafs de Danza Contemporánea de Cuba.

Juan Kruz, coreògraf de Casi

Juan Kruz Diaz de Garaio Esnaola va néixer a Legazpi, Guipúscoa, i va ser allà, al País Vasc, on va cursar estudis musicals al Conservatori Superior de Música de San Sebastià.  Poc després, Juan s’alçà com a contratenor a l’Acadèmia de Música Antiqua d’Àmsterdam, on va conéixer al coreògraf Marcelo Evelin. Aquest va convidar Juan a participar a la seva peça de dansa Muzot i el va fer explorar el cos com a mitjà d’expressió. Amb tants coneixements, el coreògraf d’origen vasc estava en contacte amb molts professionals de la dansa i a 1996 va crear la Companyia amb Sasha Waltz. Allà, Juan Kruz assumeix responsabilitats en la direcció i composició musical de diferents obres i  exerceix com a director d’assajos i assistent artístic de Sasha Waltz. Aquest coreògraf mostra especial interés per la relació entre la dansa i la música, i com aquesta darrera s’integra a representacions teatrals i espectacles.  Com creu amb fermesa en la col·laboració, Juan Kruz ha convidat a participar als seus projectes professionals com Joanna Dudley, MOPA, i Stephanie Thiersch.

Rafael Bonachela, coreògraf de Demo-n/Crazy

Rafael Bonachela, nascut a Barcelona el 1972, és el director artístic  i coreògraf de Bonachela Dance Company (BDC) i, també des del 2008, de la Sydney Dance Company. Amb només 20 anys, es va unir com a ballarí a l’entitat Rambert Dance i, al 1998,  va realitzar Three gone, four left standinges, la seva primera coreografia per aquesta companyia. Rafael es dedica a contemplar el moviment en el seu estat pur. Per això, s’abasteix del seu propi vocabulari gestual juntament amb les arts visuals i la cultura popular.  El seu llenguatge personal, innovador i enigmàtic  l’han portat a guanyar el Place Prize 2004, el reconeixement més important de coreografia  a Anglaterra, on també ha estat finalista en la categoria de Millor Coreògraf Contemporani.

Jan Linkens, coreògraf de Folía

Jan Linkens va néixer el 1958 a Maastrich i va ser també en terres holandeses on va educar-se en la dansa, en concret, al Conservatori Reial de La Haia. Després de 17 anys com a ballarí, coreògraf i maïtre de ballet, Jan Linkens va integrar el Ballet Nacional d’Holanda al 1977 i, dos anys més tard, va crear la seva primera coreografia. Jan Linkens ha creat més de 35 obres per a diferents companyies com Ballet Víctor Ullate, Ballet Opera Alemanya de Berlín i Danza Contemporánea de Cuba, entre altres.  De 1994 i 1995, va ser coreògraf principal i director artístic, amb Marks Jonkers, del Ballet de la Òpera Còmica de Berlín. Entre els reconeixements que ha rebut destaca el Primer Premi del Concurs Internacional de Coreografia de Colònia per l’obra For a close friends. A més, el seu ballet For you va ser un dels premiats al 1er Concurs Internacional de Coreografia de Tokio i Nuevas Cruzes va ser nominat, el 1997, com a millor coreografia al Premi Benois de la Dansa.

George Céspedes, coreògraf de Mambo 3XXL

George Enrique Céspedes Aguilera, nascut a Holguín (Cuba) el 1979, és el primer ballarí i coreògraf de Danza Contemporánea de Cuba. Es va graduar a l’Escola Nacional de Dansa com a ballarí-professor de Danza Moderna i Contemporánia. Ha rebut múltiples reconeixements arreu del món, entre els quals s’esmenta 1er Premi i medalla d’or a la categoria de Dansa Moderna i Contemporània al concurs Bento en Dança (Brasil) i  el Premi Luna a Danza Contemporánea de Cuba per Carmina Burana a l’Auditori Nacional de Mèxic. A més, ha estat finalista a Premios TMA (Theatre Award) i a Premios Olivier.

Sara Torremocha.

Danza Contemporánea de Cuba arriba a Barcelona

Miguel Iglesias, director de Danza Contemporánea, i Francesc Casadesús, director del Mercat de les Flors, durant la roda de premsa de presentació dels espectàcles.

@Sara Torremocha

D’esquerra a dreta. Miguel Iglesias, director de Danza Contemporánea de Cuba, i Francesc Casadesús, director del Mercat de les Flors, durant la roda de premsa d’avui.

Miguel Iglesias, director artístic de Danza Contemporánea de Cuba, ha presentat avui a Barcelona els dos cicles d’espectacles que ofereix la seva companyia. Ambdós programes es poden veure de l’1 al 4 de març a la sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors.

Danza Contemporánea de Cuba és una de les entitats de dansa més reconegudes de l’escena mundial, amb més de cinc dècades de treball  (fundada al 1959). La companyia selecciona els millors ballarins de Cuba i els disposa als interessos dels diferents coreògrafs, però sense oblidar l’essència cubana. Miguel Iglesias assegura que l’objectiu és fer “dansa contaminada”, de diferents cultures i essències; “la vida com la confluència de perspectives individuals”.

El primer programa es diu Casi i és una coproducció del Mercat de les Flors i la Companyia Sasha Waltz & Guest. Per què Casi? L’espectacle és una reflexió de l’estat de major vulnerabilitat de l’ésser humà i de la nostra continua insatisfacció per l’aparició de nous i nous reptes. Juan Kruz és el coreògraf de la peça i explica així el sentit de Casi:

“Estem quasi a punt d’assolir els nostres propòsits, però, de sobte, s’esvaeixen. M’interessava explorar tot allò que guardem per situacions íntimes, allò que ens fa més dèbils i no ho compartim fàcilment. És la part més humana la que més s’identifica el públic; si no trobo en l’espectacle les meves preocupacions com a públic, m’acabo saturant de focs artificials”.

La peça està realitzada per  22 ballarins, tots cubans,  i compta amb música afrocubana produïda en directe.  Juan Kruz confessa que “no volia fer un retrat de targeta postal, desitjava impregnar-me d’allò intrínsecament cubà”.

El segon programa està format per tres peces diferents: Demo-n /Crazy, Folia i Mambo 3XXI.

Demo-n/Crazy està dirigida pel coreògraf Rafael Bonachela i va ser comissionada per DanceEast. Aquesta peça mostra com els desitjos dels ballarins s’alliberen i controlen els moviments.  A Demo-n/ Crazy,  la dansa és un paisatge propi , la bellesa dels moviments enderroca els prejudicis i la veritat no es pot amagar.

Folía és una de les peces més aplaudides de Danza Contemporánea de Cuba i està dirigida pel coreògraf holandès Jan Linkens. La peça celebra l’alegria de viure amb la fusió de l’estil neoclàssic d’Holanda i la sensualitat i tècnica de la dansa moderna de l’illa.  A Folía, els cossos dels ballarins són vehicles per transmetre emocions i el ritme va creixent fins arribar al deliri.

Mambo 3XXI està dirigida per George Céspedes en col·laboració amb els ballarins de Música Alexis de la O Joga, Edwin Casanova González. A més, està comissionada per The Sadler’s Wells, DanceEast i Dance Consortium.  La peça, barreja de corbes i sensualitat, convida la Cuba actual a recuperar l’essència i els mites que la caracteritzen, però ara, en un nou context.

Segons el director, aquests dos programes s’han de concebre de forma unitaria, tot i el joc d’oposats que presenten: Casi és l’emoció des de la mirada; el segon programa és l’exitació des del ritme. No us ho podeu perdre.

PROGRAMA 1 (dijous 1 i divendres 2) > Casi de Juan Kruz de Garaio Esnaola.

PROGRAMA 2 (dissabte 3 i diumenge 4) >

Demo-n/Crazy de Rafael Bonachela.

Folía de Jan Linkens.

Mambo 3XXI de George Céspedes

Sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors. Preu de l’entrada 28 euros.

Sara Torremocha.

El Ballet Contemporani d’Alger estrena Nya

© Laurent Aït Benalla

© Laurent Aït Benalla

Abou Lagraa, com  a director artístic, i la Nawal, com a cap d’instrucció, van estrenar Nya el dijous 16 de febrer a les nou del vespre a la sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors.

La peça és una barreja entre la tècnica del ballet tradicional i l’expressió emocional de la dansa contemporània. Tot i que els deu ballarins tenen diferents complexitats físiques, fan que els seus moviments encaixin en una unitat completament harmònica. La perfecta execució de la coreografia mostra el gran esforç dels joves durant el procés de formació; els nous professionals han aconseguit deslligar-se de la tècnica espontània amb la que van començar.

El públic queda admirat davant la bellesa del moviment i la complexitat de les figures. Les dues músiques que composen la peça (el Bolero de Ravel i les cançons de  Houria Aïchi) mostren la barreja de la cultura francesa i argelina amb delicadesa. A més, la lleugeresa de la coreografia i la perfecta correspondència amb la música fa que la peça no s’adreci només a la vista, sinó a tots els sentits de l’espectador.

Qui estigui interessat pot veure aquest espectacle fins el 19 de febrer (a les 21 h., diumenge a les 19 h.) a la sala Maria Aurèlia Capmany, al Mercat de les Flors.

Sara Torremocha Carrillo

Abou Lagraa: “Per què no oferim el nostre saber a la dansa d’Algèria?”

© Sara Torremocha / Nawal Lagraa (a l’esquerra) i Abou Lagraa (el segon, des de la dreta) a la roda de premsa al Mercat de les Flors.

Nawal i Abou presenten Nya, el primer fruit del projecte Pont Cultural de la Mediterrània

“Per què no oferim el nostre saber fer a la dansa d’Algèria?”, van pensar la  Nawal i l’Abou l’any 2009. Així va néixer la seva proposta que té com a objectiu proporcionar eines als ballarins argelians per prosperar en la dansa. El projecte va convertir-se en una realitat gràcies al Ministeri de Cultura d’Algèria. A més, compta amb la participació del Ballet Nacional d’Algèria, l’Agència Algeriana per a la Projecció Cultural, i evidentment, la companyia La Baraka (creada el 1998 per Abou Lagraa).

El projecte Pont Cultural de la Mediterrània es podria definir com la suma de formació i creació de dansa. Abans de realitzar la peça Nya, els 10 ballarins seleccionats (dels 400 presentats al càsting) han passat per un llarg procés de formació de dos anys i mig, sota la direcció de la Nawal. “Eren ballarins afamats de dansa; la televisió, Internet i el carrer els havia ensenyat a moure’s, però necessitaven creure que la música del seu país tenia un lloc per ells”, explica la ballarina.

Nya, en català “confiar en la vida”, il·lustra la memòria col·lectiva francesa i algeriana amb dues peces molt diferents: El Bolero de Maurice Ravel i les cançons d’Houria Aïchi.  Aquesta barreja artística ha tingut una rebuda tan satisfatòria al seu país que realitzaran una gira nacional, per 50 ciutats d’Algèria.  A Espanya, El Ballet Contemporain d’Alger ja ha actuat a Bilbao, Granada, Sevilla, i després de fer-ho a Barcelona, continuarà amb Santiago de Compostela i Gijón.

L’espectacle es podrà veure del 16 al 19 de febrer (a les 21h, diumenge a 19h) a la sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors. El seu preu és de 22 € i té una duració d’una hora i 20 minuts amb pausa.

Sara Torremocha.

Podreu gaudir de l’espectacle Mambo + Casi  entre els dies 1 i 4 de març.

Continua llegint

L’estrena de Moviments Polítics

Sònia Gómez, amb el seu estil provocatiu i atrevit, va tornar ahir als escenaris amb Moviments Polítics, on reflexiona sobre política sense paraules. L’estrena va tenir lloc a les nou del vespre a la sala Maria Aurèlia Capmany al Mercat de les Flors,  entitat coproductora de l’obra.

Entregats completament a l’espectacle, Sònia Gómez, Txalo Toloza i el seu equip ens porten a un món alternatiu, Tità, on també hi tenen lloc les reflexions sobre la vida en general. Si haguéssim d’escollir una frase per descriure Moviments Polítics, podríem dir que es tracta d’una obra que ens porta “veritat”; cada moviment deixa anar les emocions i pensaments del moment, ara ja no es poden amagar amb la mirada o amb boniques i complexes paraules. Així doncs, l’equip de Sònia Gómez ens presenta la maternitat, com allò més natural i més vinculat a la vida, i pretén incitar-nos a moure’ns des d’aleshores, des del nostre propi naixement, però d’una forma sofisticada i arriscada.

La posada en escena,  natural, però no espontània, s’apropa a nosaltres amb una força que es va directament a la ment; pretén deslligar-nos de qualsevol vincle convencional i simplement deixar-nos portar per una ficció que, al cap i a la fi, no és més que una realitat descontextualitzada. /Sara Torremocha.

Podreu gaudir de l’espectacle de la Sònia Gómez i el seu equip fins al diumenge 12 de febrer al Mercat de les Flors.

Sònia Gómez assajant l'obra moviment polítics quan estava embarassada

MOVIMENTS POLÍTICS

Dies: Entre el 3 i el 12 de febrer

Lloc: Mercat de les Flors, Sala Maria Aurèlia Capmany

Preu: entre 7’5 i 15 €

On comprar-les:

Benvinguts!

La Maria, la Júlia i la Júlia som tres estudiants de Periodisme i Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona enamorades de la dansa.

Amb aquest blog, que neix com una activitat acadèmica per a l’assignatura Periodisme a Internet, volem posar en comú dues de les nostres passions: l’art, la cultura del moviment i el periodisme. Per això, hem decidit posar fil a l’agulla i hem tret a la llum aquest blog sobre el Mercat de les Flors de Barcelona, un dels únics espais escènics de la nostra ciutat dedicat exclusivament a la dansa i la performance.

Per estar al dia de les nostres publicacions, podeu seguir-nos també a Twitter (@dansaalmercat) i a Facebook, veure les nostres fotografies a Flickr i expressar les vostres opinions amb comentaris. També us podeu adreçar al nostre correu electrònic (dansaalmercat@gmail.com).

Gaudiu, comenteu i, sobretot, BALLEU!

Equip de dansaalmercat

Equip de dansaalmercat

Xavier Le Roy ‘Self-unfinished’

Xavier Le Roy,  Self-unfinished

Benvinguts!

Amants de la dansa, aquest és el vostre blog.

Aquí hi trobareu tot el que necessiteu saber sobre els espectacles del Mercat de les Flors: entrevistes, cròniques, notícies i moltes altres sorpreses.

Disfruteu, comenteu i, sobretot, BALLEU!

Maria Gracia Larrégola, Júlia Talarn Rabascall i Sara Torremocha Carrillo.

Bloc a WordPress.com.

%d bloggers like this: