El aprendizaje, un retorn als orígens

L’espectacle s’ha presentat dins el cicle de Flamenco Empírico dins el marc del Festival Ciutat Flamenco


“Los ojos cerrados. ¿Dónde estoy? No lo sé. ¿Quién soy? No tengo opinión. Sólo me concentro en mi interior.” Així començava l’espectacle El aprendizaje  que neix de l’encontre del ballarí i coreògraf Juan Carlos Lérida, el director artístic Roberto Romei i el músic Sila.

Sala Pina Baus. Un escenari d’estètica mínimal: una butaca de formes cubistes i una massa poliédrica sosté una taula de so. Algú  apareix a l’escenari fent tentines: és un infant que comença a caminar? Un convalescent que s’alça del llit? La respiració s’acompassa, el ritme  s’accelera, s’insinuen petits moviments que flueixen i unes passes que  ja no vacil·len omplen l’escenari de petits copets, reminiscències o petita llavors de zapateados. A poc a poc, el cos comença a moure’s en formes ondulades i s’exploren els moviments retallats. S’enllaçen uns amb els altres i, finalment, es converteixen en dansa.

L’espectacle El aprendizaje s’orgeix del conte homònim de l’escriptor contemporani J.L Lagarce on un home es desperta en un llit d’un hospital, repren la consciència i poc a poc s’adona que està viu i, des del silenci i la inmovibilitat, comença a entrar en relació amb el món que l’envolta.

Aprendre, desaprendre, reaprendre, per així poder arribar a ser homes més lliures i feliços. Juan Carlos Lérida sembla haver volgut  arribar a l’essència del flamenc, de la dansa. Ritme, moviment, impuls, seducció. Vida, en el fons. Una lluita per desfer-se dels costums predeterminats i un retorn als orígens. Un espectacle que, literalment, desfà les costures d’unes camises potser massa entallades.

Júlia Talarn

El flamenco, una sola llengua

© Mercat de les Flors

© Mercat de les Flors

‘Irse por las ramas’, l’espectacle presentat dins del cicle Flamenco Empírico del festival Ciutat Flamenco ha deixat totalment clar que no es necessari entendre una llengua per ballar flamenco. La comunicació va més enllà de si ens podem expressar amb el mateix idioma, aquí el flamenco ha unit quatre cultures molt diferents en una sola. Des de Jamaica, Estats Units, México i Canadà arriben quatre dones que expressen els seus sentiments artístics a l’uníson, tot i tenir procedències tan diferents.

Tot just quan ha començat, ja s’ha dit que nosaltres només estem acostumats a veure flamenco. Però flamenco espanyol. Això presuposa que és sempre una mirada des de dins. I que potser ara ha arribat el moment de veure com el viuen, l’interpreten i el senten persones d’arreu del món. Això prometia una gran experiència i un continu intercanvi de cultures i visions molt interessant.

Cada bailaora, a la seva manera, ha realitzat el seu treball, fruit de la residència artística realitzada els darrers dies al Graner. Ens parlen de narcotràfic a Guatemala, del hoquei sobre gel a Canadà, dels ritmes musicals de Jamaica… Coneixem trets distintius dels seus països, alhora barrejats amb el gran espectacle bailaor. Les històries, a més, s’entrellacen per afirmar rotundament que quan es tracta de flamenc, les paraules sobren.

El cicle Flamenco Empírico està comissariat per Juan Carlos Lérida i té el propòsit principal d’obrir l’espai i el festival a nous creadors, normalment joves. És un lloc per experimentar coses noves i per veure la transformació dels flamenco fins als nostres dies. Trobareu tota la programació d’aquest cicle per als propers dies a la web de Ciutat Flamenco.

Maria Gracia Larrégola

Arriba alè flamenco al Mercat de les Flors

El Mercat de les Flors ha inaugurat avui la sèrie d’espectacles Ciutat Flamenco, una trobada per a la reflexió i la innovació d’aquest gènere que tindrà lloc del 23 al 26 de maig. La plataforma pretén presentar un altre flamenco, no estàtic i tradicional, sinó capaç d’incorporar noves tendències i disciplines i d’ampliar la visió dels espectadors del que és flamenco.

Aquest festival, conegut anteriorment com Flamenco Ciutat Vella, ofereix tres seccions diferenciades: els concerts centrals, el cicle Flamenco Empírico i P’Alucine, l’apartat audiovisual. Aquesta darrera secció pretén donar color als aspectes més desconeguts del flamenco, com el joc de les llums i les ombres, i enguany recupera el format de concurs del 2008 i 2009.  Serà escollit ” el millor documental dels últims anys” entre tots els qui es presentin fins el 7 de maig.

Del gran ventall de projeccions P’Alucine previstes pel festival, l’encarregada d’obrir Ciutat Flamenco a les 18:30h ha estat “Flamenco entre rejas” de Joshua Swartzberg: el viatge d’un americà pels racons d’Andalusia en la recerca de l’essència d’aquest art. Totes les projeccions es realitzaran a la Sala Sebastià Gasch i són d’entrada lliure.

El Festival ha seguit amb la primera sessió de Flamenco Empírico, “Talleres y fraguas”, a càrrec de Olga Pericet i Andrés Corchero i  música en directe de Sila. La peça, iniciada a les 20h a la Sala Pina Bausch, és el resultat d’un taller que fusiona l’essència del flamenco amb la innovació de la dansa contemporània.

Després de Flamenco Empírico, sobre les nou del vespre, el hall del Mercat de les Flors ha continuat amb el seu alè flamenco amb els tapeos selecionats per la nit: ‘Homenaje al pequeño reloj’ dElena Matín & Rogelio Lorda (Girona/Cuba) i “Del migrar” Paula Gómez (Madrid). En menys de deu minuts, cada peça ha mostrat la seva proposta per tractar el flamenco d’una forma innovadora i arriscada. Pretenen fugir dels convencionalismes i experimentar amb aquest gènere noves expressions amb l’ambició de fer créixer el flamenco cap a àmbits desconeguts.

Una estona després, a les 21:30h, s’ha estrenat la secció de concerts amb Paula Domínguez i Gospel Messengers Taller de Músics a la Sala Maria Aurèlia Capmany.   “Ha estat una aposta molt arriscada” ha comentat Ramón Escalé, director i teclat, abans de començar el concert. L’espectacle ha barrejat dos gèneres tan diferents com el gospel i el flamenco, deixant l’essència de cada gènere i fent-los créixer amb la fusió. Una melodia que recordava a la típica escena cinematogràfica d’una església afroamericana i , simultàniament, una veu per sobre, que tot i ser molt flamenca, es deixava portar pel cant general. El cor de 20 veus, amb l’acompanyament del teclat, el baix (amb Isaac Coll) i la percussió (amb David Domínguez),  entonava clàssics del Gospel, mentre Paula Domínguez, com a veu solista, acostava aquest gènere a un públic que majoritàriament el veu llunyà. En definitva, l’espectacle ha fet possible adequar la mirada al Gospel a través de la finestra del flamenco.

I Ciutat Flamenco continua…!

Sara Torremocha

 

 

Odissea 2.0

Dins del marc del Festival NEO, Marcel·lí Antúnez representa Afàsia, una de les seves performances més premiades

Enfundat dins una interfície corporal anomenada ‘exoeskeleton’ i envoltat de dispositius robòtics sonors, Marcel·lí Antúnez, cofundador de la Fura dels Baus, presenta una performance electromecànica que combina projecció multimèdia amb una gestualitat trepidant.

Antúnez utilitza una tecnologia altament avançada per narrar-nos un dels mites més antics de la humanitat. L’artista català es posa a la pell d’un Ulisses del segle XXI que interpreta una peculiar versió del viatge mitològic.

La paraula ‘afàsia’ significa afectació en la capacitat de produir i comprendre el llenguatge escrit i és el mot que  Antúnez ha escollit  per titular el seu espectacle. Si entenem, doncs, que la societat del segle XXI comença a ser principalment àgrafa i, per tant, ‘afàsica’, descobrim que l’espectacle no és més que una narració d’un mite mil·lenari mitjançant un llenguatge postmodern: la interactivitat.

Es diu que Homer va compondre l’Odissea dins una societat que havia oblidat l’escriptura i, per tant, els 24 cants que la conformen es transmeteren de generació en generació de forma oral. Amb Afàsia, Antúnez, ens proposa reflexionar sobre les noves maneres de narrar i transmetre el coneixement i indaga sobre la possibilitat que no estiguin tan allunyades de les d’aquells inicis en que es varen donar nom a les coses.

Júlia Talarn

“Recortar, pegar y contar”

© Jordi Surribas

© Jordi Surribas

Un dels espectacles que dansaalmercat va triar del Festival NEO fou ‘Diari d’accions’, de Pere Faura i Iñaki Álvarez. La sala Pina Bausch del Mercat de les Flors va acollir la seva performance que relacionava i feia dialogar el món del periodisme imprès i la comunicació amb les arts escèniques. Ens havíem perdut la seva actuació a l’Antic Teatre, però no estàvem disposades a fer-ho una altra vegada.

El modus operandi de la peça és molt senzill: mitjançant la projecció de titulars de diaris, els dos artistes (amb objectes o el seu propi cos) executaven, interpretaven allò que el públic podia veure en les pantalles. La literalitat dels seus moviments o la interpretació i metàfora es basava totalment, doncs, en allò escrit.

Darrere de la gran comicitat d’alguns dels moviments executats pels artistes, també s’hi amagaven grans reflexions sobre alguns temes actuals. Per expressar-les, les arts del moviment poden ser un bon motor. Un bon motor que ensenya, que exposa significats. Però també, per exemple en un moment de l’actuació (sota el titular 5 movimentos radicales), s’exposa que un mateix moviment pot tenir diversos titulars i en aquest punt també es juga amb la polisèmia de les accions.

La interacció amb el públic era total, començant amb una mirada cap a una persona concreta. Finalment, els artistes lleguen el seu paper de protagonistes al públic: una de les càmeres que utilitzaven va passar a gravar els rostres els espectadors, mentre que a l’altra càmera continuaven apareixent més i més titulars.

Maria Gracia Larrégola

Ballar per trencar el silenci

El Mercat de les Flors tanca la seva temporada amb l’espectacle Can’t we talk about this? de la polèmica companyia DV8 Physical Theatre

“Qui de vosaltres se sent moralment superior als talibans?” Només una mà s’aixeca d’entre un públic cohibit per la mirada escrutinadora del ballarí enmig de l’escenari. Sabem que els talibans lapiden a les seves dones, executen als apòstates i entrenen els seus fills per la yihad. Per què no ens sentim còmodes expressant obertament el que sabem que és veritat?

Can we talk about this? qüestiona la falta de llibertat d’expressió quan parlem de religió, en especial de l’Islam, i exposa una ferma crítica en contra del relativisme cultural. Per a fer-ho, l’obra mostra una teatralització dels episodis socio-religiosos que més recentment han trascendit als mitjans de comunicació. L’assassinat del cineasta Theo Van Gogh, la crema del versos satànics de Salman Rushdie o les amenaçes de mort al director de la revista danesa que va publicar les caricatures de Mahoma són alguns dels testimonis que, segons l’espectacle, demostren que hem portat massa lluny el principi de multiculturalitat permetent l’abús dels drets humans.

DV8 Physical Theatre és una ovacionada companyia anglesa  que, des de  l’any 1986, estudia els límits de la dansa i el teatre i la seva necessitat de compromís amb el món que ens envolta. El seu director, Lloy Newson s’ha postulat com un dels noms més polèmics i provocadors d’Anglaterra. Amb la inclusió de temes que van des de la discapacitat a la sexualitat -passant ara per l’Islam- DV8 ha aconseguit sacsejar el panorama mundial de la dansa contemporània.

L’espectacle és com un documental portat a escena. Text, moviment i imatge es combinen d’una manera molt poètica i extremadament cuidada i sensible. Si bé els diferents personatges utilitzen el text a mode de ponències dramatitzades, moltes vegades són els seus cossos els que millor s’expressen sense paraules. Entortolligant-se en nusos d’angoixa, flotant per l’escenari, saltant i lliscant per les parets o simplement utilitzant el magnific llenguatge de les mans, el moviment dels extraordinaris ballarins permet que l’espectador discorri per les diferents branques de l’argumentació amb la  mateixa naturalitat amb que la fulla  de tardor s’entrega al corrent d’un rierol.

És precisament en aquest últim punt on s’amaga la incoherència de l’obra. Can we talk about this? vol crear un diàleg o un monòleg? Vol donar resposta a la pregunta o només vol ser una conversa sense interlocutor? I és que, al final, l’espectador, tot i sortir-ne meravellat, té la sensació d’haver estat adoctrinat. Haver inclòs més perspectives favorables a l’Islam hagués ajudat a l’espectador a contrastar i pensar per ell mateix sobre si podem o no podem parlar sobre això.

Tot i això, l’espectacle, deliveradament provocatiu i polèmic, ha deixat una cosa clara: si volem lluitar per la llibertat d’expressió ho hem de començar fent aquí i ara. En conjunt, penso que la producció anglesa és un dels millors espectacles que ha passat pel Mercat de les Flors aquesta temporada i, segurament, una fantàstica  manera d’acomiadar-la.

Júlia Talarn

Xavier Le Roy, balanç final

© Albert Ibanyez

© Albert Ibanyez

Després de quasi tres mesos amb l’exposició ‘Retrospectiva de Xavier Le Roy’ a la Fundació Tàpies, les funcions al Mercat de les Flors, un grup de lectura, la conversa al Goethe Institut, una sessió de conferències… toca reflexionar sobre l’estada de Xavier Le Roy.

Toca, doncs, debatre què ha suposat la seva ‘Retrospectiva’ en el panorama de l’art contemporani i les arts escèniques a Barcelona. Segurament que es parlarà del gran èxit que aquesta exposició atípica ha tingut. Molt èxit. L’espectador ha pogut canviar radicalment el seu rol convencional d’objecte que mira una obra d’art; s’ha convertit també en el subjecte de l’exposició, de l’obra.

Les performances i coreografies que ha interpretat al Mercat de les Flors han deixat molt palès que la seva principal intenció és investigar què pot fer el cos humà, què pot produir i com ho pot fer. A més, també s’ha centrat en establir diverses relacions entre el performer i el públic: des d’esdevenir director d’orquestra i el públic els hipotètics músics, a realitzar una conferència sobre biologia molecular. Tot amb una gran acceptació per part del públic i amb les entrades esgotades en cada espectacle.

“És en aquest punt quan la dansa contemporània aplega -a més d’amants de les arts escèniques- amants de l’art contemporani. En aquesta performance no hi havia només ballarins o coreògrafs interessats en l’obra de Le Roy; hi havia també molts aficionats a l’escena artística contemporània en general. Art i dansa formen un tot.”, comenta l’espectadora Paula Parramon, a la sortida d’una de les coreografies.

Qui va dir que la dansa contemporània era només per a un grup reduït de persones? Ben segur que amb l’estada de Xavier Le Roy a Barcelona, les arts del moviment han esdevingut quelcom atractiu i suggestiu per a molta més gent de la ciutat. El francès ha aconseguit ampliar l’interès per la dansa contemporània. Això està clar.

Maria Gracia Larrégola

Si vols Macadam Macadam ja pots córrer

El Mercat de les Flors convida a veure l’espectacle de hip-hop de la companyia Blanca Li


Amb motiu de la celebració del  Dia Internacional de la Dansa, el Mercat de les Flors us proposa una excel•lent activitat apta, fins i tot, per als pressupostos més exigents. Les 10 primers persones que es presentin aquest dissabte a la taquilla del Mercat i expliquin perquè els agrada ballar s’emportaran 2 invitacions totalment gratis.

Macadam Macadam és  un espectacle de carrer portat als escenaris.  La coreògrafa Blanca Li, formada al costat de Marta Gaham i actual  directora del Centro Andaluz de Granada, vol reflectir el divers món del hip-hop espanyol amb una coreografia que posa de costat ballarins amb habilitats molt diferents, des de breakers fins a rollers. Macadam Macadam és un espiell que ens permet, per un moment, entreveure el miscel•lànic món de l’expressió urbana.

Una gran half-pipe domina l’escena  i convida als ballarins a desafiar la gravetat. Amb el cos, els patins o la bicicleta els ballarins demostren el virtuosisme de les seves acrobàcies aèries fent que, tot sovint, el públic no pugui evitar quedar-se sense aire. Humor, sensibilitat, equilibri i força conformen un espectacle  que complaurà els amants de la dansa urbana i el món underground.

I si després de l’espectacle en voleu més, no us oblideu del 10xballar que aquesta ocasió comptarà amb dos DJ molt especials: Albert Guijarro, codirector del Primavera Sound i Ricard Robles, codirector del Sónar, que punxaran a partir de les 20h al hall del Mercat de les Flors. No hi podeu faltar!

Júlia Talarn

Xavier Le Roy, entre les paraules i el moviment

© Katrin Schoof

© Katrin Schoof

L’ enigmàtic coreògraf  Xavier Le Roy continua treballant, amb èxit, a la ciutat comtal. Aquesta vegada present Product of circumstances, una fusió de paraules i moviments que va ser presentat, a mode d’assaig general, ahir al vespre. L’escenari va ser la sala Pina Bausch del Mercat de les Flors i l’audiència, tot i que més reduïda que als espectacles formals, no va poder amagar l’admiració per la peça.

Amb Product of circumstances, Xavier Le Roy capta dos móns que, en un primer moment, se’ns presenten totalment desconnectats: ciència i dansa, dansa i ciència. El coreògraf ho aconsegueix a partir de la seva experiència personal, ja que ambdues activitats han format part de la vida. Alguns parlen de la transició d’una secció a l’altra, de biòleg a ballarí atípic; altres consideren que Xavier Le Roy continua tenint una mica de ciència i una mica de dansa, és  un biòleg molecular ballarí.

A l’inici de la conferència, Xavier mostra al públic l’interés científic que el va moure durant uns anys; l’estudi sobre les cèl·lules cancerígenes i els diferents efectes que té sobre el teixit humà. D’aquesta inquietud científica, Xavier es va centrar en l’estudi del moviment i d’allà s’endinsà en el món de la dansa. El vincle de la ciència i la dansa es mostra clarament en la peça; després d’explicar els descobriments científics que havia realitzat, els exemplifica amb una performance.  

En aquell instant el coreògraf controla el moment, tot el públic observa admirat la seva figura i els moviments que fa, intentant entendre el significat que amaguen, deixant-se portar per un seguit d’interpretacions que sembla que no acabaran mai. En Xavier fa del seu cos el motor de canvi i del moviment el desig de millora incessant. Així, el coreògraf pretén promoure l’acció social amb la seva conferència autobiogràfica; crida a l’espectador,  que el mira sobtat des de la butaca, a moure’s, a cridar, i en ultima instància, a canviar el món.

Product of circumstances de Xavier Le Roy dins del cicle de Retrospectiva, es podrà veure avui 12 d’abril a la sala Pina Bausch del Mercat de les flors.  Les entades per aquest espectacle estan esgotades.

Sara Torremocha.

Le Sacre du Printemps o com tocar música

© Vincent Cavaroc

© Vincent Cavaroc

Dimarts passat vam poder assistir a la prèvia de Le Sacre du Printemps que Xavier Le Roy oferia. Els assistents, poc a poc, es van anar asseient a les cadires que s’havien habilitat per a l’ocasió. I és que les butaques de l’auditori de l’Institut del Teatre van quedar buides. On seiem els espectadors? Doncs en unes cadires, en una petita graderia al fons de l’escenari. Estàvem de cara a les butaques, com si també forméssim part de l’actuació.

Comença l’espectacle i Le Roy, d’esquena, actua com si fos un director d’orquestra. Sona Stravinsky. Però nosaltres no veiem al coreògraf francès. Tot d’una, es gira i actua com si fóssim els intèrprets d’aquella orquestra imaginària, fictícia. Poc a poc, l’espectador es va adonant que cada un és un instrument diferent, ja que Le Roy ens apel·la directamentamb els seus moviments. I, a més, hi ha altaveus sota les cadires on només sonen uns instruments concrets, sempre diferents en cada cas.

També fou molt interessant la possibilitat de poder compartir amb ell les experiències que havíem viscut un cop acabada la funció. Per a Le Roy, és molt important les relacions que es puguin establir entre ell -el director-, i els espectadors -els músics, intèrprets de Le Sacre du Printemps-. La gestualitat del coreògraf, la presència dels espectadors a dalt de l’escenari i la connexió que s’estableix entre ambdós són el més important en aquesta creació, inspirada en un documental sobre la Filharmònica de Berlín.

Maria Gracia Larrégola

Pepe Zapata: “Cal apostar per una major visibilització de la dansa a Catalunya”

Pepe Zapata  és Cap de Comunicació del Mercat de les Flors. Sempre ha estat un  enamorat del  món de les arts escèniques i ha treballat com a actor professional, productor i traductor. Entre d’altres, ha treballat com a coordinador a la Fundació Alícia, liderada per Ferran Adrià, i com a professor universitari en màsters de Gestió Cultural.

Quina és la funció del Mercat de les Flors a Catalunya?

Quin és aquest paisatge aterrador?

La crisi ha accentuat els mals endèmics del sector. Gran part de la indústria que es movia al voltant de la dansa provenia dels centres públics. Ara, però, ni els ajuntaments ni els teatre municipals no tenen recursos per programar-ne.

I pel que fa a la precarietat laboral dels ballarins…

Respon a la precarietat del propi sector. Mica en mica els centres privats intenten programar més dansa però sense l’estructura pública l’activitat dels professionals es veu molt minvada. Sumat, a més a més, a la manca de visibilitat de la dansa…

Què fa que la dansa no sigui visible al nostre país?

El primer factor és l’educació. La dansa no està integrada com a matèria vivencial i d’expressió en els currículums escolars. En segon lloc hi influeix la cultura, als meus pares mai se’ls hagués acudit portar el seu fill  a veure un espectacle de ballarins….

Com es pot combatre això?

Hem de trencar aquesta dinàmica, que els nens tinguin primeres experiències, contextualitzin què és el que veuen i que entenguin que anar a veure dansa és quelcom de normal, com anar al teatre o a un concert de música.

Es fa pedagogia de la dansa  des del Mercat de les Flors?

Ho intentem fer a tots els nivells. Intentem apropar les escoles a la dansa, formar els professors, adreçar-nos als joves amb nous llenguatges, fer col·laboracions amb biblioteques…..

Molts ballarins del nostre país han de marxar a l’estranger

Sí, i això no és dolent! El reconeixement internacional és positiu, és prestigi. El problema és que no hi hagi un retorn. Per exemple, Rafael Bonachela és un ballarí d’aquí  reconegut arreu. Com que des de fa uns anys no treballa a Catalunya, una de les coses que estem fent des del Mercat de les Flors és intentar que ens visiti perquè impregni el nostre sector de la dansa.

Cal apostar per un futur on les tecnologies tinguin un paper destacat en el sector de les arts escèniques?


L’ús de les noves tecnologies ajuda a la recepció d’un espectacle?

Depèn de l’espectador. Després de l’experiència realitzada al Mercat de les Flors amb el Piulaiballa, en que vam convidar tuitaires perquè comentessin en directe un espectacle de dansa, alguns  van considerar que els anava bé compartir opinions a temps real i d’altres van expressar tot el contrari.  Tot i això, crec que a curt termini hi haurà més activitats d’aquest tipus.

Teniu previst posar seients per als tuitaires, com ja fan alguns teatres americans?

Pel que queda de temporada no, però segur que anirem  apostant per aquestes noves experiències.  Cal veure com les xarxes socials com ara twitter poden ser aprofitades no només pels espectadors sinó també per part dels artistes.

Com us ha afectat la Crisi?

És positiu el contracte programa 2012-2015 imposat per la Generalitat?

És una ajuda pel gestor. Ens marca quines són les exigències que ens permetran dir si ho estem fent bé o malament. De totes maneres, són indicador que nosaltres ja establíem internament però que, en aquest cas, són públics per reexigir-nos aquest retorn cap a la societat.

Com veus el futur de la dansa a Catalunya?

Positiu. El nivell artístic i de formació que tenen els nostres ballarins són valors que asseguren resultats reals de cara al  futur. Falta però, més compromís del sector públic i també de l’empresa privada que doni aquesta empenta i visibilització que la dansa necessita en aquests moments.

Júlia Talarn

“La dansa contemporània és la vida real portada a l’escena”

Carmen Werner és llicenciada en Educació Física per la Universitat Politècnica de Madrid i va estudiar Dansa clàssica i contemporània a cavall entre la capital, Barcelona i Londres. En 1987 va fundar la seva pròpia companyia, Provisional Danza i des d’allà ha coordinat més de 60 coreografies com a directora artística. La coreògrafa madrilenya sempre s’ha mostrat compromesa en impulsar el món de la dansa contemporània,  i des del 2009 ho fa des de la seva entitat, Fundación Carmen Werner para la Danza Contemporánea.  El seu talent i trajectòria artística l’han fet guanyadora, entre altres reconeixements, del Premio Nacional de Danza  2007 i el Premi Internacional de Dansa Onassis en 2001.

Sovint el terme “dansa contemporània” resulta massa genèric i difícil de delimitar. I per vostè, què és?

Suposo que no hi ha ni haurà una definició universal per aquest terme; la força de la dansa contemporània està en la seva manca de límits. Què és dansa contemporània i que no ho és?  Per a mi, és l’art viu, és la vida real portada a l’escena.  Potser és una mica estrany, però jo sempre ho he sentit així. Ja des dels meus inicis, en una època complicada per aquest món,  feia totes les classes que podia, com si la vida s’anés acabar d’un moment a un altre.

Qué és el que més l’apassiona de la dansa contemporània?

Sempre m’ha agradat molt donar classes, perquè m’interessa especialment la formació. La companyia  va començar amb joves ballarins sense recursos i és molt enriquidor veure com van progressant; parteixen de zero però no arriben mai al límit.  A més, crec que la dansa, en general, és l’activitat física i artística més completa que existeix.

Creu que  la dansa contemporània necessita un impuls per sobreviure?

És un art viu insustituïble. Per molt que sovint es combini amb altres arts, res pot ocupar el seu lloc. Per això,  des del 2009, la nostra Fundació treballa per promoure la dansa contemporània  a nivell nacional i internacional i per contribuir a la formació de ballarins i coreògrafs del sector.

Dins dels diferents formats que treballa, hi ha el vídeo dansa. En què consisteix?

Jo ho entenc com portar la dansa a la video-creació; treure el ball de l’escenari convencional i traslladar-lo a un espai alternatiu per marcar la diferència. És inundar un claustre o omplir-lo de sorra, innovacions que no pots fer en un escenari en directe.

Però la dansa continua així sent la protagonista o es veu eclipsada pels efectes del video?

Tot i que és molt enriquidora la combinació de dansa i video, crec  que les arts visuals es mengen una mica el ballarí.

Finalment, què ha d’esperar el públic d’un espectacle de dansa contemporània?

Només s’ha de deixar portar; no crec que hi hagi una actitud recomanable perquè l’espectador gaudeixi de la peça. A vegades, el públic surt de l’espectacle sorprès i, sovint, amb la sensació de no haver entès res. Potser no fa falta cercar res sobrenatural a la dansa contemporània, només trobar-hi el reflex de la vida.

Aquí teniu un tastet de l’última coreografia de Carmen Werner “Ni ogros, ni princesas”

Sara Torremocha Carrillo

“Algunes persones hi veuen un pollastre”

©Selfunfinished, Xavier le Roy

©Selfunfinished, Xavier le Roy

 

Què fa que un home sigui un home? La camisa? Els pantalons? Que s’assegui en una taula? I si en comptes de caminar endavant ho fa endarrere, si on hauria de tenir el cap hi té el cul i les mans semblen peus? Aquest és el xocant resultat de la singular proposta del coreògraf i ballarí Xavier Le Roy que ahir va presentar  el seu solo Self-unfinished al Mercat de les Flors.

“El cos pot transformar-se de moltes maneres, el moviment fa que el cos aparegui com dos cossos, algunes persones hi veuen un pollastre, plantes o altres coses” explicava Xavier Le Roy als informatius de TV3. Des de 1991, el ballarí i coreògraf ha fet un treball intens sobre el cos i la percepció del moviment que l’ha portat a descobrir aquest tipus de treball propi de contorsionistes i yoguis meditants.

A l’escenari només hi ha una senzilla taula i una simple cadira. Un decorat infinit de color blanc ataca la vista de l’espectador i l’obliga a mirar-s’ho tot com si fos una classe d’anatomia, res es pot amagar però tot es confon.

Xavier Le Roy és llicenciat en biologia molecular i diuen que aquest passat científic pot haver-lo inspirat a l’hora de moure i entendre el cos. El cos del ballarí fa metamorfosis al·lucinògenes que es mouen al ritme d’éssers estranys, inhumans.

De pollastres a amebes passant per éssers deformes i  cossos aberrants, la proposta de Xavier Le Roy es converteix en tot allò que l’espectador vulgui imaginar. Entre inquietant i còmic Self-unfinished és un ésser inacabat, una proposta sorprenent que acapara constantment l’atenció de l’espectador.

Júlia Talarn

Self-unfinished,  Xavier Le Roy:

Xavier Le Roy: “L’exposició és una experiència col·lectiva, tots en formem part”

Xavier Le Roy és doctor en biologia molecular per la Universitat de Montpeller i ha treballat com a ballarí i coreògraf des de l’any 1991. A partir dels seus treballs en solitari, com ara Self-unfinished (1998) i Product of Circumstances (1999), va obrir noves perspectives en el camp de l’art coreogràfic. El coreògraf presenta ‘Retrospectiva’ de Xavier Le Roy, que es podrà veure a la Fundació Antoni Tàpies des del 22 de febrer al 22 d’abril de 2012. És una exposició que capgira les convencions del museu. No hi trobarem quadres, sinó intèrprets que composen moviments coreogràfics. El museu també és un lloc de trobada i conversa amb el públic que el visita.

A grans trets, com es pot definir la teva obra coreogràfica?

No la podria definir en general. Cada obra explora una questió en concret. I mai aquesta questió és la mateixa. Però potser sí que té algunes característiques concretes: m’interessa sobretot el què pot produir un cos i com ho pot fer. També investigo sobre quins tipus de relacions s’estableixen entre el performer i el públic. Però crec que les meves coreografies són més aviat transversals.

I què es pot trobar a ‘Retrospectiva’ de Xavier Le Roy?

Un qüestionament de les convencions de l’espai expositiu, sense cap mena de dubte. S’ha canviat l’ús típic del museu, ha passat a ser un espai per a les arts del moviment.

En aquesta exposició també canvies totalment el rol de l’espectador. Creus que són ara els subjectes de l’experiència artística?

No són ELS subjectes, però definitivament sí que formen part com a subjectes de l’experiència. Diguem que són una part d’ella. La interacció entre els ballarins i ells fa que siguin subjectes diferents.

Crec que aquesta exposició no és només la teva retrospectiva. És a dir, és també la retrospectiva dels ballarins. Ells conversen amb el públic, comparteixen fets de la seva vida i tenen una clara interacció. Estàs d’acord amb mi?

Absolutament. Sí.

Però, a més a més, crec que és més com una transmissió recíproca. Hi ha molta gent implicada en aquesta retrospectiva: tu, el públic, els ballarins… Es pot definir com una experiència col·lectiva?

Sí, definitivament és una experiència col·lectiva. Hi estic totalment d’acord. M’agradaria posar èmfasi en que també és una retrospectiva del públic. Quan una persona visita l’exposició en certa manera també està realitzant la seva pròpia retrospectiva.

Per exemple?

Quan un ballarí explica a l’espectador que en 1994 estava fent ‘tal cosa’. L’espectador sempre recorda alguna anècdota d’aquell any. Una parella va contestar: “oh, al 1994 ens vam casar”.

Així l’espectador rememora anècdotes de la seva vida.

La qüestió és que tinguis experiències amb moments i records teus. La interacció que es desenvolupa entre el ballarí i els espectadors és molt interessant.

Quines són les primeres impressions que has tingut?

Fantàstiques! Ha vingut molta gent a veure-la i el públic ha reaccionat de maneres molt diferents.

Sé que a la Fundació Antoni Tàpies es tenen en especial consideració les visites de grups escolars. Com treballen els ballarins amb els nens?

Es pot fer exactament el mateix treball amb nens. No hi ha cap raó per la qual no es pugui fer. També és molt interessant veure com els nens entenen que no tenen un temps límit per quedar-se en l’exposició. És a dir, normalment a l’escola hi ha unes pautes molt concretes: “tens cinc minuts per fer tal cosa…”. I aquí no.

Suposo que el fet de no veure pintures a les parets de la Fundació també els sorprén.

Sí, molt. Ells són molt conscients que alguna cosa estranya està passant. Per exemple, un grup mirava un fragment de la meva coreografia Le Sacre du Printemps i automàticament alguns nens es van posar a imitar exactament el que feia el ballarí. Va ser espectacular.

Xavier Le Roy reflexiona sobre les obres que presentarà al Mercat de les Flors:


Veure l’entrevista completa, part 1.

Veure l’entrevista completa, part 2.

Maria Gracia Larrégola.

El Mercat de les Flors ja té programa pels propers quatre anys

El document marca els reptes concrets que haurà d’assolir el centre

L’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i el director del Mercat de les Flors, Francesc Casadesús, han signat  un document que garanteix la viabilitat del centre amb independència de l’aportació que les administracions li atorguin cada any.

Segons el Diari Ara, els resultats de l’últim programa del Mercat de les Flors “han estat un èxit”. Francesc Casadesús, explica però, que s’hi haurà d’afegir alguna cosa més: durant aquests quatre anys s’haurà de “potenciar i estabilitzar el treball amb els artistes catalans” i també “els projectes socials i comunitaris”.

A part d’aquestes fites, però, també s’han d’acomplir indicadors imposats: un 30% del seu pressupost ha d’esdevenir independent de l’Ajuntament i la Generalitat, s’hauran de programar 250 funcions fins al 2015 i, del total d’espectacles, l’espai haurà d’acollir un 40% de companyies catalanes, un 40% d’internacionals i un 20% d’Espanyoles.

Aquest programa pot servir de model per a la resta d’institucions culturals ja que, dimecres passat, Ferran Mascarell va defensar que tots els centres culturals “s’han de regir per un contracte programa concret”. A la signatura del contracte hi van assistir, a més del propi Ferran Mascarell, el tinent d’alcalde de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i president del Consorci Mercat de les Flors – Centre d’Arts de Moviment, Jaume Ciurana i el president del Mercat de les Flors, Francesc Casdesús.

Júlia Talarn

Ixiar Rozas: “Quién habla cuando habla la voz?”

© Euskampus / UPV

© Euskampus / UPV

La conferència: It’s like this changing landscape. Fragmentos sobre la voz d’Ixiar Rozas va obrir la tercera sessió de la Secció Irregular al Mercat de les Flors. La sala Pina Bausch va acollir les seves reflexions sobre les relacions de la dansa amb la veu, la parla i l’experimentació d’aquesta amb les arts escèniques.

L’escriptora, dramaturga, realitzadora de vídeo creacions, investigadora i docent es pregunta constantment “Quién habla cuando habla la voz?”.  Rozas explica que va enviar quatre e-mails a companys seus fent aquesta pregunta i durant la conferència llegeix què li van contestar. Per exemple, escriu a la coreògrafa Alma Söderberg -que per motius mèdics finalment no va poder assitir a aquesta sessió- i li pregunta quina és la seva experiència amb el ball, la dansa i la veu.

Rozas també ho pregunta a la coreògrafa basca Idoia Zabaleta: ella entén la boca com l’avantsala de l’espai escènic. És una imatge virtual que està en el cap de cadascú, que es gesta en la boca i que surt a l’exterior. Zabaleta creu que “podem arribar a tocar la veu”.

Ixiar Rozas escriu narrativa, poesia, articles i texts per a peces escèniques. Els seus materials s’han publicat a diversos països, com per exemple Mèxic, Itàlia, Regne Unit, Estats Units, Portugal, Rússia, entre d’altres. És doctora en Belles Arts amb una tesi on explora les relacions entre la veu, el cos i el llenguatge a l’escena actual de la dansa. Rozas també ha estat cofundadora i codirectora artística de Periferiak i realitza i dirigeix Humano caracol, una sèrie d’arxius micropoètics dedicats a creadors contemporanis.

Maria Gracia Larrégola

Bartomeu Ferrando intervé en la Secció Irregular

© Valèrie Lavoie

© Valèrie Lavoie

“Per començar, necessito a dos persones del públic que m’ajudin a sostenir una corda”. Bartomeu Ferrando ha començat així la seva actuació a la sala Pina Bausch del Mercat de les Flors. Línia sonora s’ha escenificat en el marc de la Secció Irregular.

Al voltant de la corda hi ha posat cinta adhesiva i després hi ha afegit tires de fils de llana de colors i trossos de paper de diari. A partir d’aquell moment, Ferrando es mou d’una banda a l’altra de la corda emulant una conversa, canviant moltes vegades de veu. Però l’espectador no coneix en cap moment de què parla. No l’entén.

Aquest performer i poeta visual utilitza un llenguatge inventat. Cap dels assistents a la sessió coneix el significat de les seves paraules. La seva parla és simpàtica, però també de vegades s’enfada, crida o gemega. Ferrando explica que intenta “crear connexions entre la visualitat i la sonoritat del llenguatge, i també paral·lelismes entre la línia i la veu”.

Bartomeu Ferrando és professor titular de performance i art intermèdia a la Facultat de Belles Arts de València. Ha fundat la revista Texto poético i forma part dels grups Flatus Vocis Trío, Taller de Música Mundana i Rojo, on s’exploren pràctiques creatives amb música, poesia i art d’acció.

Vídeo: Línia sonora al Festival Line up a Coimbra (Portugal, 2011).

Maria Gracia Larrégola

Clément Layes reflexiona sobre els noms dels objectes

© Dieter Hartwig

© Dieter Hartwig

“El somni i l’oceà són la poesia. La vida i l’energia són un bebè petit. El temps i el bebè petit són la generació. L’eina i la possibilitat són l’organització. El somni i l’organització són una nova possibilitat. La taula i l’atenció són el teatre. La mecànica i l’energia i la taula són una fàbrica. La ciència i la fàbrica són la tecnologia. El somni i la tecnologia i l’atenció són l’entreteniment”.

Clément Layes va presentar al Mercat de les Flors en el marc de la Secció Irregular Allége. La Sala Pina Bausch estava plena de gom a gom: fins i tot, hi havia gent asseguda a terra, a les escales i als laterals. A grans trets, Allége examina la possibilitat d’una acció que no està determinada des de fora però que alhora és creada des de dins de si mateixa.

El coreògraf francès pretén reflexionar sobre els límits del llenguatge coreogràfic. Però, per dur-ho a terme, també qüestiona molt encertadament la noció d’atorgar determinats noms a les seves coses. Per exemple, un drap brut és ‘el somni’, segons Layes; una planta petita és un ‘bebé’; un bullidor d’aigua per al te és ‘la ciència’…

Layes trenca, de manera fins i tot còmica, les convencions que s’estableixen a l’hora de fixar un nom concret per a una cosa. I també qüestiona el funcionament de l’individu en les estructures socials, polítiques i culturals. “La percepció, el drama, gairebé són gairebé el final”, conclou el coreògraf.

Maria Gracia Larrégola.

Qui són els coreògrafs de Danza Contemporánea de Cuba?

© Manuel Harlan

© Manuel Harlan

Aquí teniu un tastet d’allò més interessant dels coreògrafs de Danza Contemporánea de Cuba.

Juan Kruz, coreògraf de Casi

Juan Kruz Diaz de Garaio Esnaola va néixer a Legazpi, Guipúscoa, i va ser allà, al País Vasc, on va cursar estudis musicals al Conservatori Superior de Música de San Sebastià.  Poc després, Juan s’alçà com a contratenor a l’Acadèmia de Música Antiqua d’Àmsterdam, on va conéixer al coreògraf Marcelo Evelin. Aquest va convidar Juan a participar a la seva peça de dansa Muzot i el va fer explorar el cos com a mitjà d’expressió. Amb tants coneixements, el coreògraf d’origen vasc estava en contacte amb molts professionals de la dansa i a 1996 va crear la Companyia amb Sasha Waltz. Allà, Juan Kruz assumeix responsabilitats en la direcció i composició musical de diferents obres i  exerceix com a director d’assajos i assistent artístic de Sasha Waltz. Aquest coreògraf mostra especial interés per la relació entre la dansa i la música, i com aquesta darrera s’integra a representacions teatrals i espectacles.  Com creu amb fermesa en la col·laboració, Juan Kruz ha convidat a participar als seus projectes professionals com Joanna Dudley, MOPA, i Stephanie Thiersch.

Rafael Bonachela, coreògraf de Demo-n/Crazy

Rafael Bonachela, nascut a Barcelona el 1972, és el director artístic  i coreògraf de Bonachela Dance Company (BDC) i, també des del 2008, de la Sydney Dance Company. Amb només 20 anys, es va unir com a ballarí a l’entitat Rambert Dance i, al 1998,  va realitzar Three gone, four left standinges, la seva primera coreografia per aquesta companyia. Rafael es dedica a contemplar el moviment en el seu estat pur. Per això, s’abasteix del seu propi vocabulari gestual juntament amb les arts visuals i la cultura popular.  El seu llenguatge personal, innovador i enigmàtic  l’han portat a guanyar el Place Prize 2004, el reconeixement més important de coreografia  a Anglaterra, on també ha estat finalista en la categoria de Millor Coreògraf Contemporani.

Jan Linkens, coreògraf de Folía

Jan Linkens va néixer el 1958 a Maastrich i va ser també en terres holandeses on va educar-se en la dansa, en concret, al Conservatori Reial de La Haia. Després de 17 anys com a ballarí, coreògraf i maïtre de ballet, Jan Linkens va integrar el Ballet Nacional d’Holanda al 1977 i, dos anys més tard, va crear la seva primera coreografia. Jan Linkens ha creat més de 35 obres per a diferents companyies com Ballet Víctor Ullate, Ballet Opera Alemanya de Berlín i Danza Contemporánea de Cuba, entre altres.  De 1994 i 1995, va ser coreògraf principal i director artístic, amb Marks Jonkers, del Ballet de la Òpera Còmica de Berlín. Entre els reconeixements que ha rebut destaca el Primer Premi del Concurs Internacional de Coreografia de Colònia per l’obra For a close friends. A més, el seu ballet For you va ser un dels premiats al 1er Concurs Internacional de Coreografia de Tokio i Nuevas Cruzes va ser nominat, el 1997, com a millor coreografia al Premi Benois de la Dansa.

George Céspedes, coreògraf de Mambo 3XXL

George Enrique Céspedes Aguilera, nascut a Holguín (Cuba) el 1979, és el primer ballarí i coreògraf de Danza Contemporánea de Cuba. Es va graduar a l’Escola Nacional de Dansa com a ballarí-professor de Danza Moderna i Contemporánia. Ha rebut múltiples reconeixements arreu del món, entre els quals s’esmenta 1er Premi i medalla d’or a la categoria de Dansa Moderna i Contemporània al concurs Bento en Dança (Brasil) i  el Premi Luna a Danza Contemporánea de Cuba per Carmina Burana a l’Auditori Nacional de Mèxic. A més, ha estat finalista a Premios TMA (Theatre Award) i a Premios Olivier.

Sara Torremocha.

Danza Contemporánea de Cuba arriba a Barcelona

Miguel Iglesias, director de Danza Contemporánea, i Francesc Casadesús, director del Mercat de les Flors, durant la roda de premsa de presentació dels espectàcles.

@Sara Torremocha

D’esquerra a dreta. Miguel Iglesias, director de Danza Contemporánea de Cuba, i Francesc Casadesús, director del Mercat de les Flors, durant la roda de premsa d’avui.

Miguel Iglesias, director artístic de Danza Contemporánea de Cuba, ha presentat avui a Barcelona els dos cicles d’espectacles que ofereix la seva companyia. Ambdós programes es poden veure de l’1 al 4 de març a la sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors.

Danza Contemporánea de Cuba és una de les entitats de dansa més reconegudes de l’escena mundial, amb més de cinc dècades de treball  (fundada al 1959). La companyia selecciona els millors ballarins de Cuba i els disposa als interessos dels diferents coreògrafs, però sense oblidar l’essència cubana. Miguel Iglesias assegura que l’objectiu és fer “dansa contaminada”, de diferents cultures i essències; “la vida com la confluència de perspectives individuals”.

El primer programa es diu Casi i és una coproducció del Mercat de les Flors i la Companyia Sasha Waltz & Guest. Per què Casi? L’espectacle és una reflexió de l’estat de major vulnerabilitat de l’ésser humà i de la nostra continua insatisfacció per l’aparició de nous i nous reptes. Juan Kruz és el coreògraf de la peça i explica així el sentit de Casi:

“Estem quasi a punt d’assolir els nostres propòsits, però, de sobte, s’esvaeixen. M’interessava explorar tot allò que guardem per situacions íntimes, allò que ens fa més dèbils i no ho compartim fàcilment. És la part més humana la que més s’identifica el públic; si no trobo en l’espectacle les meves preocupacions com a públic, m’acabo saturant de focs artificials”.

La peça està realitzada per  22 ballarins, tots cubans,  i compta amb música afrocubana produïda en directe.  Juan Kruz confessa que “no volia fer un retrat de targeta postal, desitjava impregnar-me d’allò intrínsecament cubà”.

El segon programa està format per tres peces diferents: Demo-n /Crazy, Folia i Mambo 3XXI.

Demo-n/Crazy està dirigida pel coreògraf Rafael Bonachela i va ser comissionada per DanceEast. Aquesta peça mostra com els desitjos dels ballarins s’alliberen i controlen els moviments.  A Demo-n/ Crazy,  la dansa és un paisatge propi , la bellesa dels moviments enderroca els prejudicis i la veritat no es pot amagar.

Folía és una de les peces més aplaudides de Danza Contemporánea de Cuba i està dirigida pel coreògraf holandès Jan Linkens. La peça celebra l’alegria de viure amb la fusió de l’estil neoclàssic d’Holanda i la sensualitat i tècnica de la dansa moderna de l’illa.  A Folía, els cossos dels ballarins són vehicles per transmetre emocions i el ritme va creixent fins arribar al deliri.

Mambo 3XXI està dirigida per George Céspedes en col·laboració amb els ballarins de Música Alexis de la O Joga, Edwin Casanova González. A més, està comissionada per The Sadler’s Wells, DanceEast i Dance Consortium.  La peça, barreja de corbes i sensualitat, convida la Cuba actual a recuperar l’essència i els mites que la caracteritzen, però ara, en un nou context.

Segons el director, aquests dos programes s’han de concebre de forma unitaria, tot i el joc d’oposats que presenten: Casi és l’emoció des de la mirada; el segon programa és l’exitació des del ritme. No us ho podeu perdre.

PROGRAMA 1 (dijous 1 i divendres 2) > Casi de Juan Kruz de Garaio Esnaola.

PROGRAMA 2 (dissabte 3 i diumenge 4) >

Demo-n/Crazy de Rafael Bonachela.

Folía de Jan Linkens.

Mambo 3XXI de George Céspedes

Sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors. Preu de l’entrada 28 euros.

Sara Torremocha.

Loin… un trencaclosques sobre la identitat

© Patrick Imbert

A l’escenari tot és fosc. Tres megafons negres suspesos sobre un pivot roten de forma mecànica. A terra, tres neons s’encenen i s’apaguen a una intensitat variable i quatre plaques brillants conformen el que semblen taques  d’un líquid incert, potser petroli.

Enmig d’aquesta posada en escena nihilista i desolada  Rachid Oramdane es mou a un ritme cambiant, a cavall entre el frenetisme que susciten els sons d’una agitada ciutat  i els constants batecs d’uns sorolls mecanics.

La performance Loin… és un estudi sobre la identitat, un trencaclosques fet de trossets d’aquells sentiments que et fan sentir estranger, una finestra a la mentalitat aliena. Rachid aconsegueix  fer una aposta teatral dinàmica i experimental en la que s’alternen imatges, text i so buscant transportar l’espectador a mons intersubjectius a través del descobriment de la sigularitat de cada individu.

L’artista sembla voler destapar  el seu imaginari mental a través de l’alternança de plataformes i dispositius tot creant un clima incert i accelerat. L’inclusió de molta informació és, de vegades però, negativa. Dispersar la ment de l’espectador fent-lo oscil·lar entre les imatges projectades, el text recitat i els moviments del ballarí dificulten la comprensió d’un significat global.

El que va sorprendre més la platea va ser el gran registre de moviment de que disposava el ballarí argelí. De les impossibles convulsions del cramp fins a la sensualitat ondulada dels balls àrabs, de la suspensió de moviments acompasats a la rotació dels megafons fins al frenetisme histèric d’un ciutat vietnamita. Fi de l’espectacle. Alguns espectadors aixecats de les cadires aplaudiren amb força. Torna quan vulguis Rachid Oramdane, una fascinant  descoberta.

Júlia Talarn

Xavier Le Roy o subversió del temps i l’espai

© Maria Gracia Larrégola

“En aquesta mostra hi haurà una forta relació entre l’espectador i l’obra”, així es proposa ‘Retrospectiva’ de Xavier Le Roy, a la Fundació Antoni Tàpies. L’exposició romandrà oberta des del 22 de febrer al 22 d’abril de 2012. El coreògraf pretén extreure’n una experiència col·lectiva i entrar en diàleg amb els espectadors. Un diàleg entre diverses disciplines artístiques en estat pur.

Des d’un primer moment, el visitant entra a la Fundació i arriba a la sala principal -buida totalment-. Quatre ballarins se li apropen però, de sobte, marxen corrent. La perplexitat de l’espectador és màxima. Els performers tornen i cadascú realitza moviments coreògrafics diferents: un es queda estàtic, quiet, immòbil; un altre presenta uns moviments amb un clar inici i final… La primera impressió en endinsar-se en l’exposició és aquesta: són exercicis coreògrafics que formen part d’espectacles anteriors de Xavier Le Roy.

Aquest projecte és una coproducció de la Fundació Antoni Tàpies, el Mercat de les Flors i el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). El públic podrà veure els espectacles en el format tradicional al Mercat de les Flors: Self Unfinished es podrà veure el proper 10 de març; Product of Circumstances, el dia 12 d’abril; i low pieces, el 14 i 15 d’abril.

El coreògraf francès pretén subvertir el temps i l’espai del museu. Pretén alterar l’ordre arquetípic establert. Interroga tots els elements d’una obra d’art. Tots i cadascun d’ells. Vol que la dansa s’entengui -en aquest cas- com un procès, tot i que el marc que l’envolta sigui el d’un museu on normalment s’hi exposen productes. I és una subversió molt interessant.

Per aquest motiu, no es tracta d’una retrospectiva que analitzi la seva trajectòria com a coreògraf, sinó que més aviat pretén “produire quelque chose de noveau”.

Maria Gracia Larrégola.

Xavier Le Roy, a la Fundació Antoni Tàpies

© Maria Gracia Larrégola

© Maria Gracia Larrégola

“Retrospectiva” de Xavier Le Roy és una exposició temporal de la Fundació Antoni Tàpies concebuda com una coreografia d’accions que duen a terme una sèrie d’intèrprets durant tot el període expositiu. Aquestes accions componen situacions que permeten explorar la manera com usem, consumim o produïm temps.

Aquesta exposició fa servir el concepte de retrospectiva més com a mode de producció que com a mostra de la trajectòria d’un artista. L’exposició pretén reformular elements coreogràfics d’una tria de peces en accions en viu en les quals s’intersequen les estructures teatral i museística.

Basada en coreografies individuals de Xavier Le Roy creades entre el 1994 i el 2010, l’exposició es desplega en tres eixos de temps: la durada de la visita del públic, el treball diari de setze intèrprets, i el desenvolupament d’una peça nova al llarg del període d’exposició.

En el marc d’aquesta exposició, el Mercat de les Flors també ha organitzat una sèrie d’espectacles del coreògraf. Self Unfinished es podrà veure el proper 10 de març; Product of Circumstances, el dia 12 d’abril; i low pieces, el 14 i 15 d’abril.

Maria Gracia Larrégola.

‘Retrospectiva’ de Xavier Le Roy

Imatges de ‘Retrospectiva’ de Xavier Le Roy, exposició concebuda com una coreografia d’accions que duen a terme una sèrie d’intèrprets durant tot el període expositiu, del 22 de febrer al 22 d’abril a la Fundació Antoni Tàpies.

© Maria Gracia Larrégola

El Ballet Contemporani d’Alger estrena Nya

© Laurent Aït Benalla

© Laurent Aït Benalla

Abou Lagraa, com  a director artístic, i la Nawal, com a cap d’instrucció, van estrenar Nya el dijous 16 de febrer a les nou del vespre a la sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors.

La peça és una barreja entre la tècnica del ballet tradicional i l’expressió emocional de la dansa contemporània. Tot i que els deu ballarins tenen diferents complexitats físiques, fan que els seus moviments encaixin en una unitat completament harmònica. La perfecta execució de la coreografia mostra el gran esforç dels joves durant el procés de formació; els nous professionals han aconseguit deslligar-se de la tècnica espontània amb la que van començar.

El públic queda admirat davant la bellesa del moviment i la complexitat de les figures. Les dues músiques que composen la peça (el Bolero de Ravel i les cançons de  Houria Aïchi) mostren la barreja de la cultura francesa i argelina amb delicadesa. A més, la lleugeresa de la coreografia i la perfecta correspondència amb la música fa que la peça no s’adreci només a la vista, sinó a tots els sentits de l’espectador.

Qui estigui interessat pot veure aquest espectacle fins el 19 de febrer (a les 21 h., diumenge a les 19 h.) a la sala Maria Aurèlia Capmany, al Mercat de les Flors.

Sara Torremocha Carrillo

Dansa i hashtag comparteixen l’escenari

© Júlia Talarn / Usuaris del twitter vinculats al sector cultural van retransmetre l’espectacle des de les butaques

Aquest dijous 9 de febrer el centre d’arts escèniques Mercat de les Flors va fer una prova pilot sobre l’ús del twitter entre el públic d’un espectacle de dansa. A través del  hashtag #piulaiballa, els espectadors estaven convidats a comentar i compartir, en temps real, les reflexions que els suggeria Moviments Polítics de Sònia Gómez.

Al twitter si va poder recollir tot tipus d’opinions, des d’aquells que trobaven l’aposta “delirant” per la dificultat que suposava fer tweets i mirar la peça a la vegada fins aquells que creien que era una  “eina molt interessant”. Tot i això, també hi va haver qui es va queixar per la crítica “salvatge” d’alguns tuitaires. Això sí, tothom estava d’acord que quan l’espectacle atrapava s’havia de “parar el tweets i disfrutar”.

 

Júlia Talarn

 

Articles relacionats:

El hastag #piulaiballa a twitter

Teatres americans ofereixen seients per tuitaires

La creativitat via Twitter per Gemma Urgell

Teatre 2.0: El públic twiteja sensacions durant una representació d’Incubo

Abou Lagraa: “Per què no oferim el nostre saber a la dansa d’Algèria?”

© Sara Torremocha / Nawal Lagraa (a l’esquerra) i Abou Lagraa (el segon, des de la dreta) a la roda de premsa al Mercat de les Flors.

Nawal i Abou presenten Nya, el primer fruit del projecte Pont Cultural de la Mediterrània

“Per què no oferim el nostre saber fer a la dansa d’Algèria?”, van pensar la  Nawal i l’Abou l’any 2009. Així va néixer la seva proposta que té com a objectiu proporcionar eines als ballarins argelians per prosperar en la dansa. El projecte va convertir-se en una realitat gràcies al Ministeri de Cultura d’Algèria. A més, compta amb la participació del Ballet Nacional d’Algèria, l’Agència Algeriana per a la Projecció Cultural, i evidentment, la companyia La Baraka (creada el 1998 per Abou Lagraa).

El projecte Pont Cultural de la Mediterrània es podria definir com la suma de formació i creació de dansa. Abans de realitzar la peça Nya, els 10 ballarins seleccionats (dels 400 presentats al càsting) han passat per un llarg procés de formació de dos anys i mig, sota la direcció de la Nawal. “Eren ballarins afamats de dansa; la televisió, Internet i el carrer els havia ensenyat a moure’s, però necessitaven creure que la música del seu país tenia un lloc per ells”, explica la ballarina.

Nya, en català “confiar en la vida”, il·lustra la memòria col·lectiva francesa i algeriana amb dues peces molt diferents: El Bolero de Maurice Ravel i les cançons d’Houria Aïchi.  Aquesta barreja artística ha tingut una rebuda tan satisfatòria al seu país que realitzaran una gira nacional, per 50 ciutats d’Algèria.  A Espanya, El Ballet Contemporain d’Alger ja ha actuat a Bilbao, Granada, Sevilla, i després de fer-ho a Barcelona, continuarà amb Santiago de Compostela i Gijón.

L’espectacle es podrà veure del 16 al 19 de febrer (a les 21h, diumenge a 19h) a la sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors. El seu preu és de 22 € i té una duració d’una hora i 20 minuts amb pausa.

Sara Torremocha.

#10xballar i #piulaiballa al @mercatflors

#10xballar

© Maria Gracia

Aquest dijous, dia 9 de febrer, Sònia Gómez va tornar una altra vegada a l’escenari amb el seu espectacle ‘Moviments Polítics’. La sala Maria Aurèlia Capmany va acollir una innovadora proposta del Mercat de les Flors: el #piulaiballa. La funció es va poder seguir a twitter, gràcies a la participació de destacats usuaris d’aquesta xarxa social vinculats al sector cultural català, que van piular en directe des dels seus seients.

En finalitzar l’espectacle hi va haver un nou 10xballar, com cada dijous. En aquest cas, l’Albert Miralles i la Montse Virgili, d’iCat FM, van proposar els seus deu temes musicals preferits. Leave home, de Chemical Brothers, La tormenta de arena, de Dorian, Groove is in da hart, de Dee lite, entre d’altres van sonar al foyer del Mercat de les Flors. Es va habilitar una pantalla gegant per poder seguir les piulades que s’havien fet durant l’espectacle. Aquesta sessió musical també es va poder seguir per twitter, amb els hastags #10xballar i #postfuncio.

Albert Miralles i Montse Virgili presenten el programa radiofònic  Cabaret Elèctric a iCat FM, de dilluns a divendres a les 21.00 hores. Aquest programa és un magazín informatiu cultural on s’expliquen tots els esdeveniments artístics de la ciutat.

El proper 10xballar es celebrarà el 16 de febrer i el convidat estrella serà Lluís Cabrera, fundador del Taller de Músics. L’activitat és gratuïta i començarà després de l’espectacle del Ballet National Algérien.

Maria Gracia Larrégola.

Podreu gaudir de l’espectacle Mambo + Casi  entre els dies 1 i 4 de març.

Continua llegint

L’estrena de Moviments Polítics

Sònia Gómez, amb el seu estil provocatiu i atrevit, va tornar ahir als escenaris amb Moviments Polítics, on reflexiona sobre política sense paraules. L’estrena va tenir lloc a les nou del vespre a la sala Maria Aurèlia Capmany al Mercat de les Flors,  entitat coproductora de l’obra.

Entregats completament a l’espectacle, Sònia Gómez, Txalo Toloza i el seu equip ens porten a un món alternatiu, Tità, on també hi tenen lloc les reflexions sobre la vida en general. Si haguéssim d’escollir una frase per descriure Moviments Polítics, podríem dir que es tracta d’una obra que ens porta “veritat”; cada moviment deixa anar les emocions i pensaments del moment, ara ja no es poden amagar amb la mirada o amb boniques i complexes paraules. Així doncs, l’equip de Sònia Gómez ens presenta la maternitat, com allò més natural i més vinculat a la vida, i pretén incitar-nos a moure’ns des d’aleshores, des del nostre propi naixement, però d’una forma sofisticada i arriscada.

La posada en escena,  natural, però no espontània, s’apropa a nosaltres amb una força que es va directament a la ment; pretén deslligar-nos de qualsevol vincle convencional i simplement deixar-nos portar per una ficció que, al cap i a la fi, no és més que una realitat descontextualitzada. /Sara Torremocha.

Podreu gaudir de l’espectacle de la Sònia Gómez i el seu equip fins al diumenge 12 de febrer al Mercat de les Flors.

Sònia Gómez assajant l'obra moviment polítics quan estava embarassada

MOVIMENTS POLÍTICS

Dies: Entre el 3 i el 12 de febrer

Lloc: Mercat de les Flors, Sala Maria Aurèlia Capmany

Preu: entre 7’5 i 15 €

On comprar-les:

El performer Xavier Le Roy visitarà el Mercat de les Flors per oferir els següents espectacles:

Self Unfinished, 10 de març; Le Sacre du Printemps, 28 i 29 de març; Product of Circumstances, 12 d’abril i low pieces, el 14 i 15 d’abril.

A grans trets, l’espectador assistirà al qüestionament de les arts escèniques convencionals, dutes a terme pel coreògraf. Els típics rols en la dansa canviaran, l’espai i el temps també s’entendran de maneres molt diferents a com les veiem fins ara.

A més, a la Fundació Antoni Tàpies es podrà veure des del 24 de febrer al 22 d’abril Retrospectiva de Xavier Le Roy. És una exposició concebuda com una coreografia d’accions que duen a terme una sèrie d’intèrprets durant tot el període expositiu. Aquestes accions componen situacions que permeten explorar la manera com usem, consumim o produïm temps.

Retrospectiva de Xavier Le Roy, a la Fundació Antoni Tàpies © Albert Ibanyez

[El vídeo que es mostra a continuació correspon a la perfomance que va realitzar Xavier Le Roy al MoMA de Nova York els dies 2, 5 i 6 de febrer de 2011].

XAVIER LE ROY

Dies:  

Self Unfinished: 10 de març

 Le Sacre du Printemps: 28 i 29 de març

 Product of Circumstances: 12 d’abril

 low pieces: 14 i 15 d’abril.

Lloc: Mercat de les Flors, Sala Maria Aurèlia Capmany

Preu: entre 6 i 12 €

On comprar-les:

  • A través del web del Mercat de les flors
  • Trucant al: Tel. 93 426 18 75 / 93 426 01 06
  • A les guixetes del Mercat de les flors

Nacera Belaza passarà pel Mercat de les Flors el dia 25 de febrer amb el seu espectacle Le temps scellé

Nacera Belaza,  Le temps scellé

© Philippe Sébirot

LE TEMPS SCELLÉ

Dies:  25 de febrer

Lloc: Mercat de les Flors, Sala Maria Aurèlia Capmany

Preu: entre 13 i 15 €

On comprar-les:

  • A través del web del Mercat de les flors
  • Trucant al: Tel. 93 426 18 75 / 93 426 01 06
  • A les guixetes del Mercat de les Flors

Rachid Ouramdane passarà pel Mercat de les Flors amb l’espectacle “Loin…”  els dies 22 i 23 de febrer

Rachid Ouramdane, “Loin…”

© Patrick Imbert

© Patrick Imbert

© Patrick Imbert

© Patrick Imbert

LE TEMPS SCELLÉ

Dies:  22 i 23 de febrer

Lloc: Mercat de les Flors, Sala Maria Aurèlia Capmany

Preu: entre 13 i 15 €

On comprar-les:

  • A través del web del Mercat de les flors
  • Trucant al: Tel. 93 426 18 75 / 93 426 01 06
  • A les guixetes del Mercat de les Flors

El Ballet National Algérien passarà pel mercat del 16 al 19 de febrer de 2012 amb l’espectacle NYA

Ballet National Algérien, NYA

 

NYA

Dies:  16 al 19 de febre

Lloc: Mercat de les Flors, Sala Maria Aurèlia Capmany

Preu: entre 13 i 15 €

On comprar-les:

  • A través del web del Mercat de les flors
  • Trucant al: Tel. 93 426 18 75 / 93 426 01 06
  • A les guixetes del Mercat de les Flors

Sònia Gómez presenta Moviments Polítics

Sònia Gómez, Francesc Casasús i Txalo Toloza a la presentació de Movimientos Políticos

Després de la seva maternitat, Sònia Gómez torna als escenaris amb Moviments Polítics, una performance que parla de política a través d’una reflexió sobre el  moviment.

Seguint el leitmotiv present al llarg de tota la seva obra de “fer allò que el cos pot fer en un moment concret de la seva biografia”, Sònia puja als escenaris amb un espectacle que reflecteix la seva maternitat. Tal i com va explicar a la presentació de Moviments Polítics: “una mare es pot sentir identificada amb aquest espectacle, el meu cos fràgil i sensible, la meva mentalitat i l’experiència viscuda hi són presents a tota l’obra”.

Després de l’èxit de les seves anteriors performances com Mi madre y yo, Natural 2 o Experiencias con un desconocido, Sónia Gómez i Txalo Toloza, creador audiovisual, s’enfronten ara amb una nova poètica: l’exploració del cos com a lluita política.  Per a fer-ho, han decidit situar l’acció en espai escènic remot: Tità, un dels satèl·lits de Saturn. Un espai de ficció que els permet “sortir d’un mateix per retrobar-se”, un pont entre el passat i el present des d’on poden “crear noves regles i reflexionar sobre la política des de la distància”.

Qui vagi a veure l’obra gaudirà, aquest cop, d’una performance que combina moviment, text i imatges tot creant una atmosfera  de reflexió sobre el concepte de moviment i la seva relació amb la política. Una obra que, tal i com Sònia puntualitza, “conserva la mateixa essència dels altres espectacles però demana un nivell d’entrega molt superior”.

L’espectacle Movimientos Políticos és una coproducció amb el Mercat de les Flors i es podrà veure del 3 al 5 i del 8 al 12 de febrer. El preu de l’entrada és de 15 €.

Altres espectacles de la Sònia:

Sònia Gómez, Mi madre y yo

Sònia Gómez, Experiencias con un desconocido

MOVIMENTS POLÍTICS

Dies: Entre el 3 i el 12 de febrer

Lloc: Mercat de les Flors, Sala Maria Aurèlia Capmany

Preu: entre 7’5 i 15 €

On comprar-les:

Benvinguts!

La Maria, la Júlia i la Júlia som tres estudiants de Periodisme i Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona enamorades de la dansa.

Amb aquest blog, que neix com una activitat acadèmica per a l’assignatura Periodisme a Internet, volem posar en comú dues de les nostres passions: l’art, la cultura del moviment i el periodisme. Per això, hem decidit posar fil a l’agulla i hem tret a la llum aquest blog sobre el Mercat de les Flors de Barcelona, un dels únics espais escènics de la nostra ciutat dedicat exclusivament a la dansa i la performance.

Per estar al dia de les nostres publicacions, podeu seguir-nos també a Twitter (@dansaalmercat) i a Facebook, veure les nostres fotografies a Flickr i expressar les vostres opinions amb comentaris. També us podeu adreçar al nostre correu electrònic (dansaalmercat@gmail.com).

Gaudiu, comenteu i, sobretot, BALLEU!

Equip de dansaalmercat

Equip de dansaalmercat

Xavier Le Roy ‘Self-unfinished’

Xavier Le Roy,  Self-unfinished

Benvinguts!

Amants de la dansa, aquest és el vostre blog.

Aquí hi trobareu tot el que necessiteu saber sobre els espectacles del Mercat de les Flors: entrevistes, cròniques, notícies i moltes altres sorpreses.

Disfruteu, comenteu i, sobretot, BALLEU!

Maria Gracia Larrégola, Júlia Talarn Rabascall i Sara Torremocha Carrillo.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

%d bloggers like this: